Google+ Edithsme: Joan Manuel Serrat i el procés independentista

10/8/17

Joan Manuel Serrat i el procés independentista

Avui m’han enviat un post a través del WhatsApp d’un tal Lluís Carrasco sobre en Serrat, el meu sempre admirat cantautor. El primer que he de dir és que el blog d’en Lluís es força interessant i el xiquet es creix quan escriu, ara bé, tot i la claredat manifesta amb què s’expressa, la gràcia i el considerable encert de moltes de les seves dissertacions sobre qualsevol tema, no puc compartir per més que m’hi esforço i m’agradaria, la seva despreocupada pentinada sobre les últimes declaracions d’en Joan Manuel.

Pel que es veu tot ha començat quan alguns artistes (o, no) i intel·lectuals (o, no), catalans (o, no), s’han pronunciat sobre el procés secessionista. Fins aquí jo no he vist res de dolent. De fet tots ens pronunciem sobre qualsevol cosa i cadascú pot opinar el que li vingui de més gust, només faltaria. Ja m’agradaria a mi que l`1 d’octubre tots es pronunciessin d’alguna manera. Ara bé, si les declaracions dels responsables d’aquest manifest són més o menys desafortunades, l’únic qui ho podrà jutjar adequadament serà el temps, tot i que ja avanço que sens dubte alguns dels ponents s’hauran d’empassar les seves pròpies paraules.

Per exemple, Eduardo Mendoza, premi Cervantes, afirma en el manifest que el referèndum proposat per a l'1 d'octubre és "un procés descarrilat”. Doncs que no s’amoïni l’excels escriptor que pel que veig encara tenim temps de tornar a posar la màquina a les vies, seguir greixant-les i de propina alimentar les catenàries.

Juan Marsé, que també va guanyar aquest premi, creu que "el procés és rigorosament incompatible amb un Estat de Dret”, de fet n’està tan convençut que “ni tan sols necessita un altre argument per rebutjar aquesta proposta.” Doncs val, no serè jo qui el contradigui donant-li qualsevol altra raó, ja s’encarregaran les urnes d’aclarir-li la qüestió. D’altra banda també afegeix per a deliri del personal que “ell no és nacionalista i que totes les banderes li repugnen”. Un Apa i Ole ben gran per aquest home, si senyor, i com a guinda i colofó del seu respecte pels que pensen diferent,  afegeix que “ell és més aviat provincià, fins i tot comarcal, que és de poble, diguem hortolà i que amb un hort en té prou". Doncs miri, senyor Marsé, molts de nosaltres també en tindríem prou amb el nostre propi hort, el problema és que mai ens han donat el Cervantes, i ha de ser per aquesta raó que tot i que ja fa temps que ens van expropiar la terra, encara esperem que algun dia ens la retornin i per fi sigui del tot nostra.

Valentí Puig, escriptor, diu que "Entén que es viu de forma molt diferent a Barcelona i a la Catalunya que podríem anomenar Catalunya profunda.” Ai caram, aquí m’he perdut. Jo sempre havia sentit parlar de l’Espanya profunda però això  de la Catalunya profunda és nou per a mi. I tot seguit afegeix que “A Barcelona el tema ja no predomina en les converses i han desaparegut moltes banderes estelades”. Un altre Apa i Ole ben gran per aquest altre senyor que malauradament per a ell, no haurà guanyat el Cervantes però que està clar que entén la realitat catalana com a ell li dóna la gana.  De tota manera i per si de cas, aquesta nit miraré si m’ha desaparegut l’estelada de la balconada, no fos cas que el vent se l’hagués endut volant com sens dubte s’emportarà algun dia les seves paraules buides.

Francisco Rico, acadèmic, vés a saber de què, utilitza a Cervantes com a referència,  i diu, "Estic feliç amb el procés. És un espectacle increïblement divertit”. Home, home, home, doncs que vol que li digui, si més no, me n’alegro molt per una cosa i és la de ser un dels actors protagonistes d’aquest procés que tan feliç el fa i que tant el fascina,  i és per això que penso que en cap cas val la pena aigualir-i la festa responent-li com cal a tal desfici de tolerància zero amb la diversitat d’idees.

Isabel Coixet, cineasta, diu que “Si tot això, estigués ben fet, amb el cens ben fet, i no tingués només dues alternatives ...”  Dona, dona, dona, doncs que vol que li digui, perquè el cert és que ja ens hagués agradat a molts que s’hagués pogut fer d’aquesta manera, però clar, això no hagués tingut tanta gràcia i els catalans som així de salats i ens encanta la gresca. I per acabar d’arrodonir tal desgavell d’incerteses, afegeix que “ella no creu que un referèndum sigui la pràctica més democràtica del món, i aquest està muntat per aquells que volen el que volen". Ja ho sé, ja ho sé, potser no hauria tampoc de respondre-li res, però és que jo sóc així i no ho puc evitar. Per l’amor de Déu Senyora, si precisament votar és la més clara demostració que un país és democràtic. Que no li han ensenyat res a l’escola!

I per últim, però no menys significatiu, el senyor Joan Botella, catedràtic de Ciència Política i degà de Dret de la Universitat de Barcelona, un home assenyat que diu “no hi ha una validació internacional, i no es donen les circumstàncies de colonització o dominació per al procés”. Home, home, home, senyor catedràtic, puc donar per raonable lo de la necessitat d’una validació internacional, tot i que al meu entendre, això és peccata minuta i ja hi arribarem, però afirmar que no donem la talla pel que fa a les circumstàncies de colonització i dominació, aquí dissenteixo completament de vostè, només faltaria, però en una cosa sí que estem d’acord tots dos, i és en el reconeixement de la frase de Brecht  que tan sovint utilitza i que diu, "Quins temps aquests en què cal lluitar pel que és evident". Molt bona elecció, si senyor.

Després i amb un tarannà igual de conciliador que el degà, expressen les seves opinions, l’editor Jordi Herralde, l’actor i director Mario Gas,  Lluís Pasqual que prepara una Medea per al Lliure, Patricia Soley-Beltrán, sociòloga cultural, Javier Mariscal, dissenyador del Cobi i Josep Ramoneda, assagista, que tot i estar també en contra del procés, responsabilitzen, molt assenyadament, al govern del PP de tot aquest sainet que alguns anomenen afectuosament, el procés català, i especialment els retreuen “l’error garrafal  del boicot del PP als productes catalans, i del rebuig que des d'aquestes mateixes files es va fer de l'Estatut”. Arribats a aquest punt he de dir que estic completament d’acord amb ells amb aquest últim apunt, i és que encara tinc malsons recordant la imatge del mateix Rajoy i la senyora Sánchez Camacho cavalcant gallards pels pobles de la nostra Espanya més mil·lenària, dient pestes dels catalans i fent possible que el DIEC, sempre atent, hagués d’incorporar al seu diccionari i a corre-cuita, la paraula “catalanofòbia”, que per cert no existeix als diccionaris castellans. Tot un detall.

Aclarit tot això del manifest, anem al cor de la qüestió; les declaracions d’en Serrat amb què iniciava aquest extens pròleg i que com us deia al principi, ha començat quan m’han enviat el post d’en Lluis Carrasco, que penjo a continuació:




La veritat és que al principi no he entès res de res, ni tampoc al cas de què venia aquesta reprimenda tan dura com ben tramada contra en Joan Manuel, així que el primer que he fet ha estat mirar quines havien estat aquestes declaracions tan polèmiques i que havien causat un aldarull tan colossal a la xarxa, i això és el que en Serrat ha dit sobre el procés:

Ell diu que “no aniria a votar en unes eleccions que no apel·lessin a la majoria de la ciutadania i que no fossin realment vinculants i que, haurien de passar coses perquè això que és tan important fos possible i amb les garanties que requereix una decisió tan greu”. A més, afegeix que “Els ciutadans han d'estar informats perquè puguin decidir, i en situació que la seva decisió no es vegi coaccionada i que caldria posar en discussió si en aquest cas els mobilitzadors han seguit aquests camins". Finalment diu que “la flama que va produir el descarrilament de què parla Mendoza, va ser l'Estatut que Zapatero va prometre defensar el 2006 i que aquest Estatut va desencadenar una guerra de sords en què el PP va intervenir encoratjant el boicot als productes catalans i  instal·lant taules contra aquell Estatut, per això mateix, passi el que passi ara, s'ha engorrinado la casa, i en el futur pròxim quedaran greus ferides que no sé si la resta d'Espanya sabrà apreciar”.

Són  incomprensibles i inoportunes aquestes declaracions que surten d’una gola on abans s’hi cantaven llibertats, somnis i esperances noves? Si segurament si, si més no, la primera part, i més per alguns que com jo, vam créixer escoltant les seves cançons i ens vam modelar i envalentir amb les seves lletres. Tanmateix segueixo agraint-li sobre manera la imatge contestatària amb què es va vestir per denunciar el franquisme i que en altres temps ens va permetre a molts recuperar la memòria històrica que amb tanta eficiència es va entestar aquest règim a sepultar sobre piles de cadàvers, rancúnies  i pedres. Dit això afegiré també que em dol una miqueta que s’hagi prestat a fer el joc brut a aquells que sempre ens assenyalen amb el dit i que de pas, i pel camí, hagi deixat de creure en quimeres. Se’ns ha fet gran el nostre sempre admirat Joan Manuel, s’ha fet vell i no s’ha adonat, tanmateix no serè jo qui li retregui les seves paraules, doncs jo no m’he calçat mai amb les seves sabates ni he estat caminant del seu mateix camí. Qui sap quins desencerts i avatars han modelat els últims anys al nostre estimat Joan Manuel Serrat.

Així doncs, i malgrat no estar d’acord amb ell, em remetré a la famosa frase atribuïda erròniament a l’il·lustrat francès Voltaire i que en realitat és de l’escriptora britànica Evelyn Beatrice Hall, que diu ”Estic en desacord amb el que dius, però defensaré fins a la mort el teu dret a dir-ho", i és també per això que coincidint amb moltes de les apreciacions que en Lluís Carrasco manifesta en el seu post, tampoc estic completament d’acord amb ell, ja que al meu entendre ningú té dret a retreure-li res a ningú, senzillament perquè pensi diferent, sempre, clar està, que les seves paraules siguin dites amb tot el respecte que es mereixin els diferents  interlocutors i que en aquest cas és molt, i no es disfressin amb l’única intenció de treure algun rèdit, ridiculitzant al personal, com han fet alguns dels que s’han posicionat contra el procés.

I la conclusió, més que obvia, amb què acabo aquest post, és que em nego i em negaré sempre a donar-los la raó als que com la senyora Núria Amat, una altra de les ponents de les declaracions, gaudeixen enormement de l’insuportable temptació de repetir una vegada i una altra, l’avorrida i sovintejada frase de  “Los dirigentes del proceso, han dividido Cataluña en amigos y enemigos". No senyora Amat, no. No faci trampes i els hi copiï els eslògans als del partit popular perquè aquí a casa no tenim enemics i tampoc ens barallem a Nadal pel procés català, aquí l’únic que hi ha són catalans, i siguin de naixença o adoptats, l’únic que volem tots és votar.

Un plaer escoltar-lo sempre, Joan Manuel, quan només canta clar està. Un plaer llegir-lo sempre, senyor Carrasco.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada