L'església, els difunts i les cendres

Llegeixo a la Vanguardia que l'església catòlica accepta a contracor la cremació dels difunts, perquè no veu raons doctrinals per evitar aquesta pràctica ja que “la cremació del cadàver no toca l'ànima i no impedeix a l'omnipotència divina de ressuscitar el cos”, doncs quin descans, caram, tot i que cal matissar que l'església ja acceptava amb resignació aquesta hecatombe des de 1963.  Tanmateix no puc deixar d'obviar les paraules del secretari de la comissió de Teologia Internacional, Serge-Thomas Bonino, que sembla transmutar-se en algunes ocasions assenyalades i sol adoptar una posició  una mica més radical, i en aquest cas ho fa quan afirma que “la cremació és una cosa brutal, i que no és un procés natural perquè intervé la tècnica i no permet a les persones properes acostumar-se a l'absència”. Caram amb el senyor Bonino, però si ell ho diu i així  és feliç, res a dir. Ara bé, i aquí és on intervé la controvèrsia més animada, la Santa Seu diu taxativament que aquestes cendres “han de ser forçosament conservades en un cementiri o lloc sagrat” i per tant queda expressament prohibit tot allò de tenir les cendres de l'avi  sobre la xemeneia o  tirar les de la sogra pel barranc, o posem per cas, enterrar les de l'oncle Pepito sota els geranis de la terrassa, tot i que les flors, i això està comprovat, creixin més formoses segurament per l'amor immens amb que se les rega. És a dir, que a partir d'ara tot això s'ha acabat i des d'aquest moment a alguns de naltres ens serà una mica més difícil arribar al cel perquè si no complim el que l'església ens impera, aquesta es negarà rotundament a que gaudim d'un funeral religiós com cal i a més no pregarà per la nostra ànima.

Home, home, home, no ens poséssim nerviosos,  jo crec que aquest assumpte se'ls ha anat una mica de les mans, però analitzem-ho amb calma i a veure que en traiem. 

Un dels arguments que esgrimeix l'església per adoptar aquesta mesura més que qüestionable, és que les cendres han de ser dipositades al cementiri o en un lloc sant perquè d'aquesta manera "s'afavoreix el record i la pregària pels difunts per part dels familiars i de tota la comunitat cristiana". Doncs que voleu que us digui, jo personalment crec que si les tinc damunt la xemeneia em serà més fàcil recordar a l'àvia cada vegada que li tregui la pols a la urnetà,  que si l'he d'anar a visitar posem per cas un cop l'any, al cementiri de Montjuïc, perquè entre que arribo amb cotxe i em perdo per aquell embolic de pujades i revolts se'm passen les ganes. Bromes a part, no puc entendre de cap manera que l'església li negui el funeral religiós a algú que ha mort, senzillament perquè els seus familiars, lliurement o seguint la voluntat del finat, no enterrin les seves cendres en algun lloc sagrat. I per acabar d'adobar tot aquest desgavell, tampoc puc entendre què li neguin també les pregaries al finat. De fet, jo sóc de les que penso que es pregui on es pregui,  els de dalt et sentiran igual.

D'altra banda la Santa Seu condemna també “la dispersió de les cendres al mar, a l'aire, a la terra o en qualsevol altra forma, o la conversió de les cendres en records commemoratius, en peces de joieria o en altres objectes per evitar equívocs de tipus panteista, naturalista o nihilista". Doncs tampoc se que dir-vos, jo no crec que quan m'arribi el moment els meus fills pateixin per cap d'aquests equívocs, ja siguin panteistes, naturalistes o nihilistes, dono per descomptat que patiran per altres raons potser no tan divines però si més humanes. I pel que fa a les peces de joieria, quin problema hi ha? A mi em sembla que no hi ha res de dolent en que una persona porti penjat al coll un penjoll amb les restes d'aquell a qui va estimar, i  quin millor lloc que molt a prop del seu cor, qui sap si per sentir la seva absència una mica menys llunyana o potser per sentir la seva presencia una mica més propera.

Pel que fa a la disposició de la Santa Seu que a partir d'ara haurem d'enterrar les cendres en un lloc sagrat, tampoc ho veig clar? Que entén l'església per un lloc sagrat? De fet l'enciclopèdia catalana diu que els llocs sagrats “són reconeguts com a llocs privilegiats de la presència dels esperits o de la divinitat”. Acabéssim home! Així doncs i segons aquesta definició, la sala del Tribunal Constitucional i la dels Diputats han de ser per força llocs sagrats perquè sempre sembla haver-hi presències jo no diria que divines però si com a mínim estranyes. Ara ho entenc tot. 

Finalment i deixant de banda totes aquestes consideracions de l'església,  més aviat arcaiques, deixeu-me  dir-vos que jo en contra del que es podria pensar en llegir aquest article, sóc creient, bàsicament perquè crec fermament en la idea que més enllà de naltres existeix un Déu. Vosaltres podeu dir-li, karma, llum celestial, presència divina o el que vulgueu. Al que em vinc a referir és que dubto molt que a aquest Déu en el que crec, li importi un rave si m'enterren, m'incineren  o em tiren per un barranc. De fet i així ho espero,  crec que l'únic que l'interessarà al de dalt serà si he estat una bona persona o si he fet alguna cosa bona. I si fos el cas i hagués de ressuscitar aviat tampoc crec que l'importes gaire si el meu cos està sencer, trossejat o escampat per les terres i les platges que tant hauré estimat,  perquè estic ben segura que em trobarà igual, ja sigui sobre la xemeneia, sota les gardènies de la terrassa o tirada pel descampat. Per si de cas ja us adelanto que és el meu desig i quan m'arribi el moment, planejar per un cert temps pel cel i després... ja veurem.