Començo aquesta entrada dient que
normalment ja no em sorprenc per alguns tuits o posts que en altre temps m'haguessin
fet saltar de la cadira. Suposo que amb l'edat agafes certa perspectiva i et
tornes més reposada. Tanmateix, i de tant en tant, encara em surt la rauxa de
què fem gala els catalans i em quedo astorada davant algunes de les
paraules que llegeixo a la xarxa. Suposo que és fàcil maldir de la gent i de
les seves creences o idees, pel sol fet de no compartir-les. I suposo que
encara és més fàcil quan t'amagues rere d'una pantalla, sigui o no de plasma, i
utilitzes noms falsos o avatars per escapolir-te de les teves pròpies misèries.
En un altre post ja parlava de la
catalanofòbia, que pel que sembla, cada vegada infecta a més i més gent a
Espanya, i a la que la RAE defineix com, l'aversió que es té envers tot el que
té a veure amb Catalunya, els catalans i tot el que faci olor de català. Doncs
val, ja estem acostumats a això i molt més, i com que som un poble adobat pel
temps, ho encaixem de l'única manera que sabem, amb bon humor i tarannà
conciliador. No obstant això, i també de tant en tant, encara ens sorprenem
quan llegim o escoltem segons què, i és que no podem deixar de preguntar-nos,
si de veritat, aquests que tant ens insulten i ens menyspreen són els mateixos
que volen, sigui com sigui, que ens quedem. Doncs van bé. I així va passant el
temps i seguim sense entendre res del que volen aquesta gent.
