Els tuits homofòbics i el senyor Bosé

L’altre dia remenant per la xarxa vaig veure una foto d’un home que portava una samarreta estampada amb un missatge que em va posar la rialla ampla. Amb lletres majúscules s’hi podia llegir,  “MI HIJA ES INTELIGENTE, DIVERTIDA, SIMPATICA, GUAPA, BUENA ESTUDIANTE, LLENA DE INQUIETUDES, RISUEÑA, AGRADECIDA, CARIÑOSA, ATENTA, FAMILIAR, EXTROVERTIDA Y ESPECIAL. EL PROBLEMA ES TUYO, SI SOLO VES QUE ES LESBIANA”, i vaig pensar, un Apa i Ole ben gran per aquest pare que amb una naturalitat sorprenent, exposa un fet que per a molts entra dins la més absoluta normalitat però que per desgràcia és tractat per altres amb un menyspreu i una supèrbia que ens fa empal·lidir a tots.

El segon que vaig pensar és que si jo fos la seva filla, primer li donaria un ceballot per tenir tan poca vergonya i després li donaria una abraçada gegant perquè m’enorgulliria enormement tenir-lo com a pare. De fet, i si algun dia aquest home surt pel carrer amb la mateixa samarreta, li demanaré si puc acompanyar-lo a prendre una cervesa, perquè algú que els té tan ben posats i a sobre li fot a l’assumpte tanta alegria i empatia, segur que serà una bona companyia.

L'Àlex Ribes i el seu bloc, Societat Anònima

No és comú que un bloguer escrigui un post per felicitar, encoratjar i agrair a un altre bloguer, la feina ben feta del seu bloc. No, no és gens normal, però em veig en la necessitat més imperiosa i sense que serveixi de precedent, de fer-ho amb un bloc molt especial. I és que el cor, l’ànima i el cervell per una vegada se m’han posat d’acord i han cridat al mateix temps, un Apa i un Ole ben gran per a l’escriptura creativa, la sintaxi tan exquisidament estructurada, i el ben savoir faire d’un escriptor que amb una elegància que frisa l’èxtasi, denuncia en els seus escrits els tuits de vegades delirants i sempre menyspreables d’alguns que utilitzen les xarxes socials per enredar-se i de pas enredar els altres, embolcallant-se en la bandera d’aquesta Espanya, que tant ens estima i que tant ens escanya, per tapar les seves pròpies vergonyes.

Catalans, catalanufos i catalanofòbia

Començo aquesta entrada dient que normalment ja no em sorprenc per alguns tuits o posts que en altre temps m'haguessin fet saltar de la cadira. Suposo que amb l'edat agafes certa perspectiva i et tornes més reposada. Tanmateix, i de tant en tant, encara em surt la rauxa de què fem gala els catalans i em quedo astorada davant algunes de les paraules que llegeixo a la xarxa. Suposo que és fàcil maldir de la gent i de les seves creences o idees, pel sol fet de no compartir-les. I suposo que encara és més fàcil quan t'amagues rere d'una pantalla, sigui o no de plasma, i utilitzes noms falsos o avatars per escapolir-te de les teves pròpies misèries.

En un altre post ja parlava de la catalanofòbia, que pel que sembla, cada vegada infecta a més i més gent a Espanya, i a la que la RAE defineix com, l'aversió que es té envers tot el que té a veure amb Catalunya, els catalans i tot el que faci olor de català. Doncs val, ja estem acostumats a això i molt més, i com que som un poble adobat pel temps, ho encaixem de l'única manera que sabem, amb bon humor i tarannà conciliador. No obstant això, i també de tant en tant, encara ens sorprenem quan llegim o escoltem segons què, i és que no podem deixar de preguntar-nos, si de veritat, aquests que tant ens insulten i ens menyspreen són els mateixos que volen, sigui com sigui, que ens quedem. Doncs van bé. I així va passant el temps i seguim sense entendre res del que volen aquesta gent.

La Catalanofòbia i els missatges ofensius contra els catalans morts en l'accident d'avió

Segons el DIEC, la catalanofòbia és l'aversió que es té envers tot el que te a veure amb Catalunya, els catalans i tot el que faci olor a català. Fins aquí res de nou. Tot i que afegiré que he buscat aquesta paraula als diccionaris castellans i no l'he trobat. Serà que ells encara no li han vist la utilitat.

De fet estem tan acostumats a escoltar bestieses envers naltres que en termes generals ja no ens importen. Ens rellisquen com ens rellisca la pluja i el  gebre. I és que després d'haver-nos comparat amb els nazis, boicotejat els productes catalans, menyspreat la nostra llengua, la nostra cultura i les nostres festes, res d'això se'ns fa estrany. Convivim amb la qüestió  amb total naturalitat i per total necessitat. Fins aquí res de nou i per desgràcia res d'estrany.