Augmenten les bretolades dels anti independentistes a casa nostra

A veure si ens aclarim caram! Tant dir, tant dir que els independentistes catalans eren un bretols i uns descontrolats que tan sols fomentaven la confrontació i apa, ara resulta que no són ells sinó uns quants dels que es fan dir “defensors de la pàtria” els que han perdut el nord  i de pas les maneres i la roba interior.

I és que segons sembla, tenim pul·lulant i descontrolades per Catalunya i els voltants unes cèl·lules ant independentistes que a més d'idiotes, es dediquen amb sospitós afany a destrossar qualsevol símbol catalanista que se'ls hi posa per davant. I el més curiós del cas és que semblen anar fortament armades amb serres i malls, dic jo que la setmanada que els hi donaran els pares no els donarà per a més, sinó no s'enten! I per si això fos poc sembla també que es guarden els records de les seves bretolades per si de cas i per no oblidar el poqueta cosa que són. Que si un dia el cap del president Companys, a Tarros, destrossant l'estàtua a cops de mall, que un altre si l'estelada que li fa costat. I  suposo jo que no es van endur la tercera branca del pi de les tres branques que van serrar perquè després de tal gesta es devien adonar que no els entraria al menjador de casa seva. I per descomptat,  l'atac ultra a la Porta dels PaïsosCatalans, situada a Salses (Rosselló) on  uns quants pasadets de rosca del Front Nacional,  avorrits sens dubte pel fet que els independentistes catalans no la feien massa grossa,  van signar una pintada que deia:  Infames separatistes. Us agrada cremar banderes franceses. FN. Home, home, home xiquets...sereu rucs! Mira que signar tal estupidesa.

Bé, el cas és que després de tot això,  la reflexió i la pregunta final que em faig són :

Tenint en compte que corren per Catalunya uns 7.700 símbols franquistes, entre escuts amb l'àguila imperial, plaques i creus dedicades a caiguts i relleus de màrtirs d'aquella gloriosa època, i un llarg etc de simbologia rància de tota mena, que tot s'ha de dir fan mal de veure, i que hi ha molta gent a casa nostra que com jo frisaríem per treure'ls dels nostres carrers i de les nostres places, emparant-nos sens dubte en la raó licita de tals actes, i tenint en compte també que no ho fem, alguns per sentit comú, altres per manca de temps i altres per que no tenim a la nostra caixa d'eines, serres amb que fer-ho...  qui és a casa nostra el què atia la confrontació? Doncs la conclusió és senzilla. Els de sempre. Qui si no?

Hauré de parlar seriosament d'això amb la senyora Camacho. Més ja se que em dirà l'eterna diputada; La immensa majoria de los catalanes... millor serà que no! A la meva edat, i en un Estat de dret tan precari, un empatx de paraules ràncies i sense-raó podria ser perillós.