Els catalans no som d'eixe món

Avui i per casualitat he entrat en un d'aquests fòrums on es debatia la singularitat catalana, i he de dir que m'he quedat del tot glaçada. I és que acabo de descobrir sense cap mena de dubte que els catalans, a part de no semblar-nos en res a la resta dels espanyols, no som, com deia Raimon,  d'eixe món.

De veritat som tan estranys els catalans?

A veure, som una Nació, però una nació no sobirana. Un Estat ben delimitat però sense fronteres i un dels pocs territoris democràtics al món on votar no es considera un dret fonamental i adquireix per tant el dubtós rang de quimera. Venerem a una verge negra a la que anomenem afectuosament moreneta, calcem espardenyes, cantem rondalles, i creiem en llegendes. Fem estranys rituals enfrontant dimonis i àngels, turcs i cavallers, cristians i musulmans. Tenim balls de bastons, de bruixes, de diables, de nans i de gegants. Ens agrada més la sardana que el pasodoble  i en lloc de ballar en parelles ho fem en rotllanes. Ens complauen mes els tibles, els flabiols i les tenores que no pas les guitarres i les castanyoles. En comptes de construir torres de ferro les construïm humanes, ens agrada enterrar les sardines i l'únic rei que ens satisfà és en Carnestoltes. Tenim una font màgica a la que li surten els colors quan li toquen la música que li agrada, i una muntanya tan esquerpa i tan serrada que diuen les males llengües que li van serrar els turons els àngels amb una serra daurada per tal de fer-la tan propera als catalans com llunyana als altres.

Tenim dues banderes, una de pau que és la senyera i l'altra de batalla que és l'estelada.  Un himne nacional que és tot un cant de guerra, i en comptes de celebrar una victòria en la nostra Diada més bella, celebrem la derrota més sonada de tota la nostra història. Els nostres plats més internacionals són unes cebolletes, uns llimacs i uns fongs, tot molt natural, si senyor, i a més ens els mengem amb les mans i en ocasions especials fins i tot ens posem uns pitets, com els nens. Tot s'ha de dir, els catalans som alhora polits i porcs, i també.... rars.

Tenim un ase com a símbol no oficial de la nostra nació, perquè aquí  no ens agraden les corridas i algun animal teníem  que escollir per competir amb el toro espanyol. Per Nadal fem cagar un tronc al ben mig del menjador mentre li cantem a ple pulmó i li piquem amb un pal el llom, i per si això fos poc i per a desesperació d’alguns clergues, la figura més representativa del nostre pessebre no és el nen Jesús, la Verge o un arcàngel sinó un petit i grassonet caganer que ensenya el cul descaradament al ben mig de la representació,  i per contrarestar l'opinió d'alguns bisbes que s'escandalitzen, diré al nostre favor que ho fem només perquè aquesta menuda figura simbolitza per a nosaltres la bona sort ja què fertilitza amb les seves deposicions la terra. Tot plegat estrany? No home no, si de cas desconcertant.

Ens encanta disfressar-nos de dimonis perquè tot s'ha de dir, són un xic més divertits i entremaliats que els àngels, i és per això que en comptes de processons fem correfocs, amb dracs, dimonis i tota mena d'éssers  pagans i imaginaris, mentre ens apropiem dels carrers, i saltem, i correm,  i ballem embogits al so d'uns infernals tambors i sota els focs festius d'unes festes que estan plenes d'olor de pólvora cremada i de trons ensordidors. Tot plegat molt tranquil·litzador, si senyor!

Preferim el dia de Sant Jordi al de Sant Valentí i en comptes de bombons que engreixen massa, regalem  llibres i roses. Ens delim per la coca, però compte! la salada o la dolça, bevem Cava i no xampany, Cacaolat i no batut de xocolata, ens agrada més el gintònic que el Whisky-Cola, i la cervesa Damm que no la Mahou o la Cruzcampo. Nosaltres demanem bikinis i no mixtes de pernil i formatge, bevem Clares i no Maries, ens agraden mes els canelons que els picantons,  i preferim l'escudella que el gall dindi. Calcem bambes i no sabatilles esportives, ens agrada més la rumba catalana que el cante, i preferim els goigs i les havaneres abans que les sagetes. Celebrem el dilluns de Pasqua i no el dijous Sant, no escoltem la Cope sinó ràdio Flaixbac, i veiem Tv3 perquè bàsicament a les altres televisions sembla que els catalans no els agradem gens. Bevem Vichy català i odiem la Perrier,  fem comerç de proximitat i reciclem, ah... i tenim pubilles i encara ens queda algun que altre hereu.

Aquí tenim Mossos i no guàrdies Civils, i és d'agrair, perquè les hòsties seran les mateixes, però sempre t'entraran més bé si són els de casa els que les foten. No celebrem el dia de la Hispanitat perquè no ens agraden les guerres ni tampoc els tancs, preferim el dia de l'orgull gai perquè som més oberts de mires, tenim menys manies i ens divertim més. No tenim Cervantes, ni Quevedos, ni Vargas Llosa, ni Camilos José Cela, gràcies als cels, però tenim a Calders, Guimerà, Martí i Pol, Carner, Espriu, Mercè Rodoreda i un llarg etcètera, que hi farem, ens els quedem. Som tan avars els catalans i ens agraden tan els diners que en comptes de dividir el temps en hores ho fem en quartos i es que els rellotges catalans en comptes de córrer per mitges ho fan per quarts. Doncs si que som estranys!

Tenim  un Temple Expiatori, patrimoni de la humanitat, que es va començar a construir allà pel 1882,  i cent anys després encara no està acabat. Una mica lents si que ho som però diré al nostre favor que ens el hem pagat naltres solets, com gairebé tot. Tenim una llengua tan marrullera que quan a ella se li escapa un accent, tot seguit es produeix un accident. No té enye la punyetera, i sovint li geminen algunes lletres i això en determinats contextos, produeix urticària, i èczemes. Nosaltres parem les taules, piquem les portes, obrim els llums i engeguem les teles. Tenim estones i no ratos, naps i cols en comptes de pitos i flautes, mai acaben res sinó que pleguem, fem servir paelles i no sartens i vestits en comptes de tratjes. Ves que hi farem!

I per acabar d'arrodonir tot aquest desgavell de rareses tenim Patums, pares carbassers, homes dels nassos, Encamisades de Falset,  un gavadal de Tombs, Flames del Canigó i matances del porc, festes de la collita, xatonades, calçotades, aplecs de cargols, ofrenes florals, fires del càntir i també enramades. I tot i que els García, Martínez, Jiménez i Pérez ja són majoria a casa nostra encara ens queden un quants Sabaté, Ferrer, Fuster, Puig, Guasch, Casamitjana i Reig,  i com som dolentots els catalans ens guardem a la butxaca uns quants Argelaguer, Burrull, Alrich, Canyadell, Cadafalch  i Puigdemont perquè ens encanta veure com s'entrebanquen algunes llengües i escupen algunes goles les lletres quan pronuncien aquests cognoms tan il·lustres.

Està clar doncs que el problema de fons no és que els catalans siguem singulars o no, o que no ens sentim del tot espanyols, el que passa és que som tan estranys que no som d'eixe món. Ni millors ni pitjors.