Avui i per casualitat he entrat
en un d'aquests fòrums on es debatia la singularitat catalana, i he de dir que
m'he quedat del tot glaçada. I és que acabo de descobrir sense cap mena de dubte que
els catalans, a part de no semblar-nos en res a la resta dels espanyols, no
som, com deia Raimon, d'eixe món.
De veritat som tan estranys els
catalans?
A veure, som una Nació, però una
nació no sobirana. Un Estat ben delimitat però sense fronteres i un dels pocs
territoris democràtics al món on votar no es considera un dret fonamental i
adquireix per tant el dubtós rang de quimera. Venerem a una verge negra a la
que anomenem afectuosament moreneta, calcem espardenyes, cantem rondalles, i
creiem en llegendes. Fem estranys rituals enfrontant dimonis i àngels, turcs i
cavallers, cristians i musulmans. Tenim balls de bastons, de bruixes, de
diables, de nans i de gegants. Ens agrada més la sardana que el pasodoble i en lloc de ballar en parelles ho fem en
rotllanes. Ens complauen mes els tibles, els flabiols i les tenores que no pas
les guitarres i les castanyoles. En comptes de construir torres de ferro les construïm
humanes, ens agrada enterrar les sardines i l'únic rei que ens satisfà és en
Carnestoltes. Tenim una font màgica a la que li surten els colors quan li
toquen la música que li agrada, i una muntanya tan esquerpa i tan serrada que
diuen les males llengües que li van serrar els turons els àngels amb una serra
daurada per tal de fer-la tan propera als catalans com llunyana als altres.