Diada 11 de setembre 2016: estic cansada

A veure, porto tants anys anant a les manifestacions i a les Diades de l'11 de setembre que ja he perdut el compte,  i em sento cansada, terriblement cansada. 

Des de la del 76, la primera legal després de  l'ocupació franquista a casa nostra, i sense oblidar la del 77 on els catalans vam perdre per primera vegada el seny que segons alguns ens caracteritzava, al crit reprimit durant tant de temps de “Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia”, passant per la del 78 que va anar paral·lela a la del PCE,  on un fotiment de policies espanyols es van posar les botes disparant pilotes de goma als manifestants, fins les de 2012 sota el lema  “Catalunya, nou estat d'Europa”, i 2013, 2014 i 2015, on pel que es veu,  els catalans que m'acompanyaven i jo mateixa, ja ens havíem fet grandets i farts de tanta negra història ens vam deixar de rosetes i vam canviar la senyera per l'estelada, clamant als cels directament per la independència. I així estem. Com diu el President Puigdemont, anar fent, anar fent.

He cantat l'estaca tantes vegades que a hores d'ara em sé tota la lletra, del dret, de l'invers i també en un parell de llengües estranyes. He ballat al ritme dels Gossos i dels Catarres, he mogut desaforadament els malucs al compàs dels tambors de les comparses, m'he vestit de groc per fer la cadena humana més gran de la història, de vermell per formar el mosaic més immens mai vist de la nostra senyera i m'he arropat tantes vegades amb  l'estelada que a hores d'ara he de tenir totes les franges, siguin grogues o vermelles, incrustades a les espatlles. M'he posat en filera, m'he girat, m'he alçat i m'he tirat a terra, he fet “la ola” i  he alçat al cel un punter gegant de color blau, he patit suor, calor,  pluja, germanor i rauxa  i ja només em falta fer d'enxaneta i pujar-me al més alt d'un dels nostres castells de carn o bé baixar-me els pantalons i ensenyar el cul a qui faci falta.

Estic cansada , si senyors, molt cansada, i gairebé tenia decidit no anar enguany a la Diada quan de sobte he tornat a sentir com em tornava a bategar desbocat la part adormida d'aquest cor independentista que m'habita, de la mateixa manera i amb la mateixa  puixança que quan al 76, va començar tot. 

I és que sempre m'oblido de l'única cosa bona que tenen els polítics actuals “del Estado espanyol”, i és que a part de fer sempre un munt d'amics allà on van, sens dubte pel seu tarannà especial, tenen la virtut essencial de despertar del seu estat latent als independentistes catalans i tot s'ha de dir, en el moment més adequat. I això Senyors, és el que ha passat.

Per si no en teníem prou amb els floreros espia de la senyora Camacho, àmpliament premiada per la seva tasca,  primer amb un escó al Senat espanyol, i després com a diputada de les Corts generals espanyoles, per si no  teníem prou  amb els enregistraments de les converses entre el ministre de l'Interior, Jorge Fernàndez Díaz i el director de l'oficina antifrau a Catalunya, Daniel de Alfonso, per tal d'arreglar proves per incriminar dirigents independentistes catalans, per si no teníem prou amb l'espasa de Dàmocles que penja sobre la senyora Forcadell, Presidenta del Parlament Català,  i amb la seva més que probable inhabilitació,  per ves a saber quines interpretacions, per si encara no ens havien dit de tot i ara resulta que per als del PP i Ciutadans, el catalans, en el seu global, som només un paquet i s'han de prendre mesures excepcionals per tal que no acabi explotant-los a les mans, i per si això fos poc i no n'hi hagués prou amb les reiterades amenaces del senyor Albiol sobre l'aplicació de l'article 155 i la suspensió, ara va i proposen l'exministre José Manuel Sòria, el mateix que va haver de dimitir per l'escandall dels papers de Panamà, com a nou director executiu del Banc Mundial en representació d'Espanya i amb un sou aproximat de 226.000 euros a l'any lliures d'impostos. Un apa i Ole ben gran per tots els pebrots d'aquests senyors!  

Estic cansada, si senyors,  molt cansada, i gairebé tenia decidit no anar enguany a la Diada, però el cert és que veient i escoltant el que diuen i el que fan  aquesta classe política espanyola tan rància, bel·ligerant, intransigent i poc empàtica que  tracta els catalans com si fóssim un paquet sense esperit ni ànima, doncs que voleu que us digui,  m'han entrat ganes. I per si encara estava un xic indecisa  i per acabar d'adobar tot aquest desgavell de castanyoles, va i escolto al programa del Gran Wyoming, a un espanyolet de a peu, anomenat Borja, que diu que ell vota al PP perquè és l'únic partit que pot mantenir la unitat d'Espanya, com si a ell li vingués de res! i que el millor que poden fer els independentistes catalans és deixar de plorar i quedar-se a casa. Caram amb el nen! Pos mira per on,  se m'ha passat el cansament de cop i ves per on, m'ha entrat de sobte la rauxa.

Estic cansada, si senyors, molt cansada,  però sortiré una altra vegada, i tant que sí, aquest any, els propers, i els que faci falta, faltaria més. I si he de fer també d'enxaneta, pos ves que hi farem, com he dit abans, el que faci falta.

Tram 44, allà em trobareu.