Nosaltres, som i serem sempre Òmnium

Avui m'ha arribat la memòria anual 2017 d'Òmnium Cultural.

En Jordi Cuixart em mira somrient des de la portada, el seu somriure és dolc i la seva mirada clara. I a mi se m'encongeix el cor mentre li torno l'esguard, i de sobte em venen al cap les paraules de la Dolors Bassa quan parlava sobre el seu temor a quedar-se en un oblit profund i infinit. Em torno a mirar en Jordi i m'estremeixo, una fiblada de ràbia em recorre l'espinada. Després recordo i penso jo sóc Òmnium. Nosaltres no oblidem tan fàcilment.

Deixo la revista al marbre de la cuina i em preparo un cafè que per uns moments em sap agre i dolç al mateix temps, i mentre, en Jordi em segueix mirant des de la portada. Trenco la cel·lofana que envolta la memòria, i a mesura que l'esquinço vaig pensant que arribarà un moment en què així trencarem totes les falsedats que embolcallen aquest immens disbarat i aquesta monstruosa trama. Per fi surt la revista i a la primera pàgina la cara serena d'en Jordi em retorna la serenor perduda per un senzill paper de cel·lofana.

Llegeixo un paràgraf a l'atzar que diu "Mai normalitzarem la por o l'autocensura, perquè volem que els nostres fills i filles visquin en llibertat. Mai renunciarem a ser feliços, a viure la vida amb plenitud, amb la joia de pensar i anhelar un futur millor i més just per a tothom. Sense el malson del #DemàPotsSerTu"

No me'n puc estar de retornar-li el somriure a aquell que em mira des de dalt la pàgina i a qui li han pres la llibertat pel simple fet de fer-nos mal, i després penso, podria ser jo la que fos tancada. Jo sóc Òmnium, penso, jo hi vaig ser també, com ell.

Llegeixo un altre paràgraf a l'atzar escrit per aquest home incansable "La nostra única arma és i serà sempre la Cultura. En temps d'injustícia, mantinguem intacte el coratge, la confiança i l'esperança. Guanyarem, perquè hem après a ser lliures com més oprimits ens volen"

Se m'escapa un altre sospir que em brolla de molt a dins i després em torna a engolir la ràbia. M'assereno i penso, jo sóc Òmnium, jo hi vaig ser, i no et preocupis Jordi, no et preocupis Dolors, nosaltres no oblidem, de fet som la memòria viva, tossuda i sempre dempeus d'aquests nous temps.

Deixo per uns moments la revista. Fa mal pensar-lo en aquella cel·la estreta que no per més propera deixa de ser una cel·la. Decideixo donar-li una ullada al Twitter i la cara del conseller Forn des de la presó de Lledoners em retorna la mirada, i mentre llegeixo les seves paraules "Ens en sortirem" penso, coi d'home, malgrat tot, segueix sent, uns dels homes més integres que conec, i tanco els ulls, i recordo tot el que ha fet per naltres. Després llegeixo a en Raül i l'Oriol, que des de la presó escriuen que "avui estem presos, acusats d'uns delictes que no hem comes i basats en una violència que no ha existit mai", per acabar dient que malgrat això "Avui som més forts que mai". Tanco els ulls, i penso jo sóc Òmnium, nosaltres hi vam ser, nosaltres no oblidem. Llum als ulls i força al braç com diu en Jordi Sànchez.

Després llegeixo que el Rei espanyol s'ha auto-invitat el 17 per a presidir els actes institucionals en record de les víctimes de l'atemptat de l'any passat. Per a què? Ganes de fer-se veure, penso. Que coi hi ve a fer aquí? És que potser s'ha repensat i en comptes de posar medalles als de la guàrdia civil per fi s'ha decidit a posar-los als veritables herois d'aquells dies? El Major Trapero, sempre tan gran i al Conseller Forn, sempre tan cabal, ai calla, que el Rei no pot, un és a presó per, vés a saber que i a l'altre l'han apartat i han imputat per al que els hi ha semblat. Torno a sospirar i penso, jo sóc Òmnium, nosaltres no oblidem res.

Faig un recés i torno a beure un glop de cafè, aquesta vegada em sap més suau, i és que llegeixo la resposta que els hi ha donat el sempre engrescador Gabriel Rufián a l'última piulada de la Guàrdia civil,

Perquè després alguns diguin que no tenim sentit de l'humor els catalans. Tant es val, hem arribat a un punt que quan veiem que s'atansa la tempesta, també somriem, i és que nosaltres som  així, som Òmnium, i som la tempesta. Nosaltres no oblidem, som de mena, supervivents.

Segueixo llegint, i se'm regira l'estómac en veure les paraules sempre menyspreables i mancades de qualsevol dignitat amb què s'expressa el Diputat Girauta "Us asseguro que des de Tarradellas no hi ha hagut cap president català en els seus cabals", dic jo que s'haurà begut alguna copeta de més l'home, perquè l'enteniment ja fa molt que se'l va empassar sencer. I és que amb ell em passa igual que amb l'Arrimadas. Algú els hi hauria de recordar que cal tenir molta cura amb el que es diu, perquè mes d'hora que tard, alguns s'hauran d'empassar les paraules. Després penso, jo sóc Òmnium, nosaltres no oblidem i algun dia els que ara ens miren des de dalt ens hauran de mirar als ulls i llavors, llavors, ja haurem guanyat, bàsicament perquè els que ara s'ofenen per les nostres idees, són tant superbs com covards en la lluita cos a cos i cara a cara.

Ja no puc seguir llegint. Massa maldat en alguns, tanmateix no em puc estar de rellegir com el jutge Llarena es passeja per casa nostra degustant les més exquisides tapes dels nostres restaurants. I tan tranquil. Coi d'home. De debò que després de tot el que l'ha emmerdat pot dormir bé a les nits? Jo per si de cas i si fos ell, aniria preparant una bona excusa per la forma com ha distorsionat alguns fets, més que res perquè quan arribi la seva hora, que a tots ens ha d'arribar algun dia, haurà de respondre pels seus actes a un altre jutge que mesura amb una vara més rasa.

En fi, deixo el Twitter, i li torno a donar una última ullada a la foto d'en Jordi. No t'amoïnis estimat. Et traurem d'allà. Nosaltres som Òmnium i no oblidem. Us portem tant tatuats a l'ànima com enganxats a la pell. Sou les cicatrius que lluïm amb orgull i que ens recorden cada dia per què lluitem i el que realment podem arribar a ser. I és que nosaltres, som i serem sempre, Òmnium.