Avui m'ha arribat
la memòria anual 2017 d'Òmnium Cultural.
En Jordi Cuixart em
mira somrient des de la portada, el seu somriure és dolc i la seva mirada
clara. I a mi se m'encongeix el cor mentre li torno l'esguard, i de sobte em
venen al cap les paraules de la Dolors Bassa quan parlava sobre el seu temor a
quedar-se en un oblit profund i infinit. Em torno a mirar en Jordi i m'estremeixo,
una fiblada de ràbia em recorre l'espinada. Després recordo i penso jo sóc
Òmnium. Nosaltres no oblidem tan fàcilment.
Deixo la revista al
marbre de la cuina i em preparo un cafè que per uns moments em sap agre i dolç
al mateix temps, i mentre, en Jordi em segueix mirant des de la portada. Trenco
la cel·lofana que envolta la memòria, i a mesura que l'esquinço vaig pensant
que arribarà un moment en què així trencarem totes les falsedats que
embolcallen aquest immens disbarat i aquesta monstruosa trama. Per fi surt la
revista i a la primera pàgina la cara serena d'en Jordi em retorna la serenor
perduda per un senzill paper de cel·lofana.
Llegeixo un
paràgraf a l'atzar que diu "Mai normalitzarem la por o l'autocensura,
perquè volem que els nostres fills i filles visquin en llibertat. Mai
renunciarem a ser feliços, a viure la vida amb plenitud, amb la joia de pensar
i anhelar un futur millor i més just per a tothom. Sense el malson del
#DemàPotsSerTu"
