Una de les moltes
coses que em xoquen de fer un
voluntariat amb malalts pal·liatius, deixant de banda la immensa satisfacció que
tal acte em comporta i que algun dia us explicaré, són les preguntes. Preguntes que de no estar amb ells
mai em plantejaria i de les quals no
pots fugir amb excuses o evasives ja que no els queda gaire temps i tampoc estan
per hòsties. L'únic que et demanen és que siguis tu mateixa i els responguis amb
la mateixa naturalitat que ells aporten. Tot el que volen i crec que no és
demanar gaire, és una contestació sincera i un altre punt de vista.
De fet ahir, una
dona menudeta a qui no sé si veuré en la meva pròxima visita perquè està una mica
justeta i li queda poquet per creuar l'altra riba, em va preguntar si creia en
els miracles. Si creia que eren possibles? Em vaig quedar parada i després li
vaig somriure. I tant que si! li vaig respondre. Potser no seran miracles
gloriosos, però aquí mateix, en aquest
hospital n'he vist uns quants. Miracles petitets, això si, però miracles. I la
meva amiga menuda em va somriure. Doncs a mi ja em val un d'aquests, va
respondre. A mi ja em val un de petitet, no demano gaire.