Vagi per endavant que no em cau gens malament l'exministre
socialista José Bono. Si no fos manxec diria que és clar i català. En moltes
ocasions m’ha fet riure, com quan va confondre CiU amb un grup catalanista d'esquerres o quan va perdre els nervis en una inesgotable
sessió a la Cambra i va deixar anar davant els micros que “Estoy hasta los
huevos... Estoy trastornao".
També cal agrair a l’exministre la seva
diligència a retirar les tropes de l’Iraq i en refer el desgavell d'ineptituds
que van envoltar les víctimes del Yak-42.
I per descomptat els pebrots demostrats, el 2006, en destituir el Tinent
General José Mena Aguado, per pronunciar-se políticament sobre els inconvenients que l’aprovació del projecte
de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya tindria per l’exèrcit i per la possibilitat que l’exèrcit intervingués
pel seu compte, en cas que el nou Estatut no respectes la Constitució
Espanyola.
Ara bé, en veient les seves últimes
declaracions sembla que a l’exministre Bono, li ha agafat també la mateixa malaltia que últimament
està sacsejant amb cruesa les files socialistes i que es caracteritza en
general, per la pèrdua de memòria, desorientació, dificultat en la comunicació,
afàsia i disàrtria.
Així s’entendria que aquest home que en el seu
dia es va pronunciar sobre la necessitat que Catalunya, el País Basc i potser Galicia,
precisaven un tractament diferenciat per la seva singularitat , ahir titlles de
colpista al President Mas, acusant-lo de trencar les regles del joc, al apostar
per un procés d'independència a Catalunya.