La mare

El pròxim diumenge 8 de maig celebrarem el dia de la mare. Alguns amb més encert que altres, tot dependrà del tipus de mare que tinguem i per descomptat del tipus de fill que siguem.

Però que és en realitat una mare?

Segons el diccionari català, Nació digital.cat, una mare és “una dona o femella que ha tingut un fill”. Doncs comencem bé!, i després afegeix que una mare també pot ser “la causa o l'origen més important d'una cosa”, doncs val, per aquí anem més encertats. Tanmateix i com no m'ha acabat de convèncer del tot aquesta definició, he xafardejat una mica més per la xarxa i he trobat al Diccionari.cat, una altra definició més detallada, “Una mare és “una dona o femella que ha tingut un fill ...o més”.  M'he quedat sense paraules. Així doncs no m'ha quedat altra que seguir buscant i al final he anat a parar a l'Enciclopèdia catalana, per fi una publicació seriosa, he pensat. Però no, perquè segons ells  una mare també és... Una claveguera mestra. Un Apa i Ole ben gran per a ells! Si senyor! Per fi una descripció realista. Les mares són sens dubte... clavegueres mestres!

I a què ve tot això us preguntareu, doncs bé, el cert és que amb poca diferència de mesos, les mares de dues amigues meves han marxat i les han deixat prou soles. El curiós del cas és que les dues m'han fet el mateix comentari i crec que se m'ha quedat incrustat a l'ànima. “Sobretot Edith, sobretot no t'oblidis de repetir-li sovint a la teva mare que l'estimes, perquè no ens adonem de les poques vegades que els hi diem fins que ja no hi són”.

Doncs que voleu que us digui, tenen tota la raó. De fet, quan va ser el darrer cop que li vàreu dir a la vostra mare que l'estimàveu? Ahir? Fa dos dies? Fa un mes? Molts segurament ni ho recordareu, perquè el cert és que tots ens enganyem pensant que elles ja ho saben i que no cal dir res més. Doncs no! Cal repetir-ho sovint, perquè les mares, aquestes “clavegueres mestres, que són la causa i l'origen més important d'una cosa” necessiten sentir-ho de tant en tant i a poder ser amb paraules més que amb fets.  

Aclarit això, també us diré que jo no sóc de paraules dolces ni de frases llargues però avui he decidit dir-li a ma mare quan l'estimo, ara que ella encara hi és, ara que encara jo puc, ara abans que se'm trenqui l'ànima per no haver arribat a temps, i l'única manera que se m'acudeix i que se'm dóna una mica bé, és escrivint.

Així doncs, aquestes lletres van per tu mama. Sé que tu sabràs reconèixer tot l'amor que amaguen i tot l'amor que expliciten. T'estimo.

Ella 

Em demaneu que digui quelcom d'ella… 

Que puc dir?  Tan sols, que ella és… Ella.

Voleu saber què penso…? Voleu saber el que sempre he pensat?

Que ella és l'una, la primera, la que em numera. La brasa tèbia que em tempera quan ningú més em vetlla, la pedra forta que em recolza en les nits més fosques, la força eterna que sempre  em ferma quan tot l'altre em venteja. Ella és el suau gest que m'adreça i que m'indica amb dolçor la direcció correcta. Ella és la paraula guia, i la mà forta, i també l'esquena torta. La que suporta tot el pes. Jo no tinc por quan ella hi és perquè, si ella hi és... tot va bé.

Voleu saber què penso…?

Que és una gran dona, que sempre n'ha estat de tal manera. Que n'estic orgullosa d'ella pel sol fet de  ser ella mateixa. Pel que ha estat, pel que ara és, pel que va fer, pel que sempre ha fet. Per aixecar-me tota sola, per recolzar-me després, per la seva dolçor, per la seva  paciència apresa, de molts anys d'incertesa, pel que m'ha ensenyat,  per tot l'amor que m'ha donat i  per tot el que jo li he amagat.  Per les seves mans dolces i per les seves conviccions fortes. Per moltes coses, per les seves maneres i per les  seves formes. 

Voleu saber què penso…?

Que quan ella marxi... que em quedarà? A quina espatlla aniré a plorar? Quina mà dolça m'acaronarà? Qui m'empenyerà amb un somriure a continuar endavant? Qui em dirà...  Demà serà un bon dia. Tot s'arreglarà? No miris enrere nena, tira endavant. Això és el que tu vols? Doncs també ho vull jo. Qui dia passa any empeny. On no arribis tu, arribo jo. No passa res, preciosa, tan sols que corren temps dolents, ja en vindran de més benvolents. No et donis mai per vençuda, el que avui és negre, demà es difumina. Prova-ho. Intenta-ho. El món és dels forts. Que no puguis dir mai  que no ho vas intentar,  i si això no surt, sortirà quelcom.  Jo et recolzaré en tot.

Voleu saber què penso…?

Que quan n'és sencera es trosseja i quan n'és minsa es divideix, que quan n'és plena és dona tota i quan n'és poca es reparteix, que si tens poc, ella te'n dona i si te'n sobra, ella en gaudeix, que si te'n  falta,  ella te'n presta i si en vas just te n'afegeix, que si tu caus ella t'aixeca i si t'atures t'empenta. Que sempre, passi el que passi ... Sempre hi és.

Voleu saber què penso…?

Que he tingut sort. Que quan em miro al mirall la semblança amb ella em sembla bella. Que ara que soc més gran i veig les coses d'una altra manera, com a dona i com a mare, no han variat en res les meves afirmacions. N'estic orgullosa d'ella, i molt.  I que voleu que us diga, l'estimo, i molt. Tan sols una cosa m'enfosqueix l'ànima, tan sols una cosa em fa sentir dol, i és... que faré quan em falti ella?

Enyorar-la... i molt.