M’agradaria des d'aquí i després de les eleccions
catalanes, donar les gràcies al President
Mas per haver fet possible que visqués un dels moments més bells de la nostra història
més recent. Per un breu temps vaig creure que un altra Catalunya era possible.
Que un altra manera de fer i de conviure era a l’abast de molts de naltres. Per
uns breus moments una il·lusió compartida per molts s’obria camí i es perfilava
com una mena de sortida a l’apatia que moltes vegades envoltava la nostra vida.
Sabíem que no era la solució més còmoda i també que plantejava molts dubtes, però caram senyor President, jo personalment l’he
gaudit de cap a peus!
Ara molts despertem del bell somni que ens acaronava i de sobte se'ns apareix la veritat
més crua. Vagin per davant les meves més sinceres disculpes ja que considero que
vam ser molts els catalans que com jo i amb les nostres accions el vam menar a
canviar moltes de les còmodes regles que fins les hores regien el joc. Era una
aposta arriscada i molts pocs haguessin agafat el guant però que caram, els catalans quan juguem, juguem! I és que davant
el que es pugui pensar, la nostra rauxa
i el nostre seny sovint s’alteren per causes
externes.
Dit això em remetré al que he llegit a la Vanguardia per part d'Enric Julian i que es refereix a un comentari pescat a la xarxa i que
ho resumeix ben bé tot.
Els catalans hem demanat a Mas que ens fes sentir l’emoció del vertigen
i alhora li hem tret la xarxa. No tenim solució
Totalment d'acord
Un últim apunt que no mereix cap tipus de reflexió. Em refereixo a l’últim Twitter del senyor J. Ramírez
Quien nos iba a decir que en la redacción del
mundo tendríamos la sensación de haber ganado unas elecciones autonómicas
Home, jo personalment crec que no haurien en d’atorgar-se
tot el mèrit, doncs corren veus pel carrer, que van tenir molta ajuda.