El President Mas

Val a dir que aquesta entrada no va  de política sinó de dimensió humana. No de qüestionar com van les coses a casa nostra o a casa dels altres. De si van bé o són un desastre. De si es fan bé o es fan malament. Tots  podem opinar i totes les opinions són respectables. O no? Vés a saber

Com he dit abans aquesta entrada va de dimensió. Veureu, ahir escoltava al president Mas desgranar com una “apisonadora” les properes retallades i mentre el veia a TV3 i l’escoltava no podia treure’m del cap una imatge. Una imatge de fa ja molt de temps. Si no m’equivoco del 2002. La d’un president Pujol, bastant més jove, que anunciava la candidatura d’Artur Mas com a pròxim candidat a la Generalitat. I sabeu que vaig pensar?  Està molt verd

La majoria silenciosa del 15M

Ahir i després de les manifestacions del 15M escoltava la senyora Cospedal dir que “ara és el moment dels ciutadans, no solament dels que surten al carrer sinó de la majoria silenciosa que vol polítiques de creació d’ocupació”. Doncs val 

Serà que els que van sortir al carrer ahir no volen polítiques de creació d’ocupació. Doncs val 

Senyora Cospedal, jo pertanyo a la majoria silenciosa que vol aquest tipus de polítiques, però també pertanyo a la majoria cridanera que es passeja per plaça Catalunya cridant que ja és hora de fer les coses d’un altra manera. Es pot dir que pertanyo senzillament ... a la majoria, (cridanera o no) que vol polítiques assenyades de qualsevol mena. 

No m’ha agradat mai que parlin en nom meu. Jo ja se fer-ho soleta. I per tal que la pròxima vegada li quadrin els números a l’hora de contar les majories silencioses i les cridaneres he decidit apuntar-me a la propera manifestació del 15M . I cridar ben fort. Que caram! Així doncs i de cara a la propera manifestació, ja em pot comptar amb els de la majoria cridanera. Haver si d’aquesta manera li quadren una miqueta més els números

Tot culpa nostra

Com molta gent tinc el mal costum de dinar veient la tele. I dic el mal costum perquè dino veient el telenotícies de TV3 i tot que els xiquets que el presenten són un encant i que amb el seu saber fer fan possible que el pitjor del dia es torni una mica més rialler, la situació al món i en especial la espanyola i la seva relació amb Catalunya ha aconseguit allò que fins ara només podia fer la meva amiga, la senyora Aguirre. I és que m’ennuegui amb l’enciam i em pugi la mala sang. I és que des de que el senyor Rajoy ha guanyat les eleccions a Espanya, els catalans no guanyem per a sustos. I és que amb tanta sensibilitat en vers Catalunya se’m fa molt difícil digerir el dinar i de pas tragar tota la seva sensibilitat. 

I és que em sento culpable. Culpable de ser catalana, perquè si ho mirem amb el seu mirall... Tot és culpa nostra. 

I arribats a aquest punt, l’única conclusió possible és que “Si España no va bien es per culpa dels catalans”. 

Si Senyor. Tot culpa nostra.
                               

La mare

El pròxim diumenge 8 de maig celebrarem el dia de la mare. Alguns amb més encert que altres, tot dependrà del tipus de mare que tinguem i per descomptat del tipus de fill que siguem.

Però que és en realitat una mare?

Segons el diccionari català, Nació digital.cat, una mare és “una dona o femella que ha tingut un fill”. Doncs comencem bé!, i després afegeix que una mare també pot ser “la causa o l'origen més important d'una cosa”, doncs val, per aquí anem més encertats. Tanmateix i com no m'ha acabat de convèncer del tot aquesta definició, he xafardejat una mica més per la xarxa i he trobat al Diccionari.cat, una altra definició més detallada, “Una mare és “una dona o femella que ha tingut un fill ...o més”.  M'he quedat sense paraules. Així doncs no m'ha quedat altra que seguir buscant i al final he anat a parar a l'Enciclopèdia catalana, per fi una publicació seriosa, he pensat. Però no, perquè segons ells  una mare també és... Una claveguera mestra. Un Apa i Ole ben gran per a ells! Si senyor! Per fi una descripció realista. Les mares són sens dubte... clavegueres mestres!

La Marató de la pobresa

Maratò

Aquest 2012 les xifres de la pobresa a Catalunya s'han disparat de tal manera que tan sols es poden comparar amb les de la postguerra. La diferència fonamental és que en aquest cas no ha fet falta una guerra ni un parell de bombardejos ben planificats sobre Barcelona per acabar amb l’economia catalana. Aquest cop això s’ha aconseguit més fàcilment però amb el mateix nombre de víctimes, gracies a la ineptitud i manca de preparació d’uns governs del tot incapaços. Més centrats en ells mateixos que en la gent.