Marató pobresa. Jo també hi vaig ser.

Jo també hi vaig ser.

I ho dic perquè dir-ho em fa sentir bé.

El tercer torn. Tots puntuals a dos quarts de set. I a l’entrada en Mas-Colell que havia acabat amb els seu torn. Un mig somriure per part dels dos. Com si ens coneguéssim de molt. Doncs no. Però compartíem quelcom de bo. Compartíem com molts la Marató. Segon pis. Allà t’esperaven altres voluntaris per guiar-te fins un espai tancat on esperaríem  que comencés el tercer torn. Sorprenia veure la diversitat de gent que ens agrupàvem amb una única missió. La Marató. I de sobte la megafonia anunciava que ja s’havia recaptat un milió.

I van entrar.  I ens vam col·locar al nostre lloc. El telèfon que ens identificava, despenjat. Tot començaria quan el col·loquéssim a lloc

Bona tarda. Aquí la Marató. Que potser voldria fer un donatiu? I com em va dir un senyor reincident  per tres vegades en donar diners i bona voluntat en totes les maratons... És que no truquem tots per això? (sense comentaris) I així vam començar. Primer poca cosa i es que a aquella hora jugaven el partit de futbol del Barça de la Marató. I contra això poca cosa en qualsevol situació.

Però quan va acabar... Allò es va convertir en una autèntica marató. Un  degoteig constant de trucades de solidaritat i de bon humor. I això que no es podia escoltar res de res.

Com ha dit? 600..?  No dona no!  100.  Doncs disculpi però és que aquí som molts i tots parlem alhora.

M’ha dit Carrer  Rambla del Prat o plaça Prats? No dona no, carrer Senglars. Doncs val

I com ho voldrà pagar, amb tarja o  compte corrent? Doncs jo només tinc llibreta. Dons no s’amoïni  aquí ho acceptem tot.

Històries? Les que vulgueu. Gent que donava 500 € i encara es disculpava perquè no podia donar més.

El tercer començant per la dreta i de la fila del davant, que va despenjar el telèfon i era... el seu pare, que volia fer un donatiu. Increïble, improbable però cert.

L’àvia que va donar 10 euros i que no parava de disculpar-se per no poder donar més. És que tinc una pensió petita i només em queden 35 euros  a la llibreta per arribar a fi de mes.

Que dir-li? Com agrair-li?

El pare de tres xiquets que va donar 20 euros i encara s’avergonyia. És que la meva dona i jo estem a l’atur. Sento no poder donar-ne més. Potser l’any que ve... Que dir-li? Com agrair-li?

Gent, molta gent. Que donava encara que en tinguessin poc, per aquells que no tenien res. Gent. Molta gent. Bona gent.

Crec que per a mi i per a molts dels que vam estar allà. aquestes han estat les quatre hores més satisfactòries que hem tingut en molt de temps. Van passar en un tres i no res. I sabeu que...?  Molts dels voluntaris que acabaven el torn  a les 12 van preguntar  si es podien quedar a atendre el telèfon una estona més. I tant! Aquí falten moltes mans i molts caps.  I és que la això de la solidaritat enganxa.

Quan vaig arribar a la seu de la Marató el comptador estava a 1.000.000 d’euros i quan vaig marxar marcava... 3.500.000 d’euros.  I sabeu que ...?

Jo també hi vaig ser.

I ho dic en veu alta perquè dir-ho ...em fa sentir bé.