Catalunya és un Estat de la Unió Europea des del 1986!

Catalunya és una nació? Home doncs jo sempre he pensat que si. Una nació petiteta això si,  però  sens dubte una nació. I de fet l'enciclopèdia catalana em dóna la raó,

Nació: conjunt d'habitants d'un mateix País units per una mateixa història i que comparteixen alguns trets característics, com la llengua, la cultura o l'origen ètnic.

Posades així les coses ningú pot dubtar (excepte el ministre Margallo) que Catalunya és una nació. Ara bé....Catalunya és un Estat?

Home, home, home! Si faig cas de la definició que dóna l’enciclopèdia Espanyola, doncs sens dubte també som un Estat,

Un Estat és un país  o domini d'un Príncep o Senyor de vassalls.

Apa i Ole. L'ha clavada, l'enciclopèdia!

Per a la web de la marca España, no existeix el franquisme

El febrer de 2012, un grapat de Ministres que durant diferents legislatures i sota l’empara de diferents governs espanyols varen ocupar en algun període la cartera d'afers exteriors d'Espanya van signar un article conjunt al diari el Mundo per tal de rellançar la marca “España”, a les hores i a aquestes hores òbviament masegada i desgastada.

Fins aquí res a dir.

El problema al meu entendre comença quan els signants d'aquest escrit es proposen com a objectiu primordial consolidar la llengua espanyola com a preeminent al món negant en qualsevol cas la pluralitat de l’estat espanyol i incidint en el fet que el futur d'Espanya passa de totes, totes per fomentar la cultura en espanyol aprofitant el millor que té aquesta Espanya mil·lenària i que són....la Corona i l’exercit.

Apa i Olé!

Xavier Sala i Martín i el Col.lectiu Wilson

Avui tot dinant  he escoltat a TV3 que Xavier Sala i Martín i altres 5 acadèmics de l'àmbit de l'economia i de la ciència política havien obert un espai web anomenat Col·lectiu Wilson amb l’únic objectiu de contribuir al debat sobre l’autodeterminació de Catalunya des d'un punt de vista plural i per tal d'ajudar a la ciutadania, és a dir aquells que com jo tenim moltes preguntes i poques respostes,  a entendre una mica millor el sidral en què molts ens volem embarcar de cara a les pròximes eleccions.

Vagi per davant que jo li tinc fe a aquest economista català i Catedràtic de la Universitat de Columbia, d'americanes cridaneres i Doctor per la Universitat de Harvard. I tot, des que el vaig descobrir al programa “Els divendres  de  TV3”  des d'on intentava  amb sàvia paciència, suposo que apresa de molts anys de brega,  que la resta dels mortals i en especial dels catalans tinguéssim una idea més clara o si de cas més propera de les ultimes noticies en el món de l'economia ja que moltes vegades per soporíferes i per avorrides ens adormien.