Llegeixo a la Vanguardia que
l'església catòlica accepta a contracor la cremació dels difunts, perquè no veu
raons doctrinals per evitar aquesta pràctica ja que “la cremació del cadàver no
toca l'ànima i no impedeix a l'omnipotència divina de ressuscitar el cos”,
doncs quin descans, caram, tot i que cal matissar que l'església ja acceptava
amb resignació aquesta hecatombe des de 1963.
Tanmateix no puc deixar d'obviar les paraules del secretari de la
comissió de Teologia Internacional, Serge-Thomas Bonino, que sembla transmutar-se
en algunes ocasions assenyalades i sol adoptar una posició una mica més radical, i en aquest cas ho fa
quan afirma que “la cremació és una cosa brutal, i que no és un procés natural perquè
intervé la tècnica i no permet a les persones properes acostumar-se a
l'absència”. Caram amb el senyor Bonino, però si ell ho diu i així és feliç, res a dir. Ara bé, i aquí és on
intervé la controvèrsia més animada, la Santa Seu diu taxativament que aquestes
cendres “han de ser forçosament conservades en un cementiri o lloc sagrat” i per tant queda expressament prohibit tot allò
de tenir les cendres de l'avi sobre la
xemeneia o tirar les de la sogra pel barranc, o posem per
cas, enterrar les de l'oncle Pepito sota els geranis de la terrassa, tot
i que les flors, i això està comprovat, creixin més formoses segurament per l'amor
immens amb que se les rega. És a dir, que a partir d'ara tot això s'ha acabat
i des d'aquest moment a alguns de naltres ens serà una mica més difícil arribar al cel perquè
si no complim el que l'església ens impera, aquesta es negarà rotundament a que
gaudim d'un funeral religiós com cal i a
més no pregarà per la nostra ànima.
