Google+ Edithsme: Els castellers...Aquesta gent tan estranya!

5/9/12

Els castellers...Aquesta gent tan estranya!


Segons la Viquipèdia, els castells són les torres humanes que es construeixen tradicionalment, des de fa més de dos-cents anys i els castellers les persones que formen part d'una colla, on intervenen desenes o centenars de persones amb l'objectiu d'aixecar diferents construccions humanes de diversa complexitat i sense cap ajuda mecànica. El cert es que aquestes, han arribat a tenir fins a deu pisos d'alçada.

Cal esmentar també que des del 16 de novembre de 2010 els castells són Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

Dit això deixeu-me que us comenti que el meu interès per aquest tipus de construccions es va veure altament incrementat després de veure a tv3 el reportatge de “Quèquicom”, Castellers: pinya, força i manilles



No solament pel fet de descobrir que els castellers apliquen a les seves construccions coneixements elevadíssims de física, arquitectura i biomecànica entre altres per tal de fer aquestes obres més segures (cosa que desconeixia completament) sinó pel fet que en endinsar-me una mica més en aquest estrany món que en certa manera ens representa davant tot, vaig descobrir que la gent que el forma és també d’allò més estranya.


Per alguna estranya raó, aquesta estranya gent, té uns principis tan arrelats en el seu interior i una filosofia de la vida tan bella, que no és estrany tampoc que de vegades les seves construccions semblin a punt de tocar el cel.
Els seus trets més identificatius són; la força, l’equilibri, el valor i el seny, però en tenen molts més; l’esforç i la constància, el treball ben fet, la germanor, la confiança... De fet aquesta estranya gent es vesteix amb un conjunt de valors humans tan bells que aplicats amb encert a la resta del món, haurien de fer del nostre planeta un lloc molt més bo.

Ells treballen valors tan escassos com l’autosuperació, la tolerància, la solidaritat, la convivència i la integració. Tots ells basats en un únic principi tan inviolable com vella és la humanitat,
Tots sumem i ningú no és res si no l'acompanya un altre
El meu agraïment a tots ells perquè crec de tot cor que el món és una mica millor pel sol fet que l’habita... aquesta gent tan estranya.




Poc a poc
i amb molt de seny
s’alça imponent
mirant el cel

Poc a poc,
graó sobre graó
maó contra maó
La suor de molts
l’esforç de tots

Poc a poc
s’alça el castell
fet tot ell
de carn i anhel
Pintat de suor
i brunyit de seny

Primer la força,
extreta de la mateixa terra
i apresa de molts anys de vetlla
Els braços aixecats,
els cossos anellats.
Tots ells fermament arrelats
i agermanats per una sola  idea

Després l’equilibri,
sustentat en la confiança
i en el saber anyenc
i ben entès
que cap graó no és  res
si no l’acompanya un altre

És el valor dels que pugen
i és el valor del que baixen
És el valor dels que sustenten
i també el valor dels que cauen
És el tret que els diferencia
mentre sonen les gralles

És el seny d’un poble
i d’una  terra molt vella.
Sens dubte,
miratge d’una altra era
Una manera de ser gairebé oblidada
i molt escassa
Que creu per damunt de tot
en  l’esforç i la constància
En el treball i la confiança
En la germanor
i la  rauxa

Poc a poc
i amb molt de seny
s’alça imponent
mirant el cel

Poc a poc,
graó sobre graó
maó contra maó
La suor de molts
l’esforç de tots

Poc a poc
s’alça el castell
fet tot ell
de carn i anhel
Pintat de suor
i brunyit de seny

I quan  arriba el darrer moment
L’última jugada a cara o creu
l’últim graó a  l’escala
l’últim maó a la tàpia

I quan tot és a punt
per coronar el cim
i emmudeix la gent
i el vent s’estanca
i s’atura el temps..
Comença la màgia

Ben fermats els dos peus
sobre les darreres espatlles
Sonen el timbals
i sonen també les gralles

I s’acaba l’eterna abraçada
I emmudeix la grada
Es deslliguen les mans
i l’últim graó es planta
Es el més petit de tots
i quan es col·loca al seu lloc
I s’alça ert
Aixecant els palmells
Tot  creixent-se i mirant al cel

És a les hores
i per un breu moment
quan s’alça damunt la gent
i dansant amb el vent
l’obra mestra dels castellers
Tota ella feta de carn i anhel
Tota ella brunyida de suor i de seny

I és tal la bellesa
d’aquesta obra perfecta
d’humana naturalesa
i efímera en el temps
que fins i tot
i per breus segons
els Déus de totes les religions
es posen d’acord
i aturen la cadència  
amb què es mouen els mons

I és a les hores...
quan la gent embogeix
i s’omple de brogits el cel
Fins i tot  el vent 
silent per un moment
comença a ventejar  excels
I per fi alleugerits
del pesant neguit
es deixen sortir
els gemecs  oprimits
dins els pits

És l’orgull d’un poble encès
que ha après a força de desencerts
que després de caure
cal tornar a aixecar-se
Un cop i un altre més

~ Edith ~



1 comentari:

  1. Estic d'acord amb tú, els castells i les persones que fan possible aquest somni, són persones amb un esperit de superació, cooperació, i col.laboració sobre la base de la confiança. Com es defineix al document dels valors socials del món casteller: Els castells es construeixen sobre la base de l'esforç i la coordinació d’un conjunt de persones que d'una manera lliure s'agrupen en diferents colles, en les quals la cultura, la tradició, la identitat i l'amistat fan de nexe d’unió. El fet casteller i les colles som el resultat d’una evolució que ens ha permès, tot preservant els nostres senyals d’identitat, d’adaptar-nos amb èxit a la societat catalana contemporània, superant al llarg de la història tot tipus d’avatars.

    Fa molt de temps que em dona voltes al cap, incloure els castells als projectes que treballo, on els i les joves amb risc d'exclusió necessiten de noves eines d'integració, confiança i autosuperació, i crec que el treball dels castellers, podria formar part de les competències d'habilitats socials.

    ResponElimina