És igual per quin motiu surtis aquest 11 de setembre. La qüestió és que surtis!

La primera llei promulgada pel reconstituït Parlament de Catalunya de l'any 1980 va declarar institucionalment la Diada de l'Onze de Setembre com a festa nacional de Catalunya, tot recordant l’ultima defensa de Barcelona l'11 de setembre de 1714

Pot semblar paradoxal que un poble celebri la diada nacional el mateix dia que es van perdre totes les llibertats del mateix. Però és que els catalans sempre hem estat una mica rarets. Tot i això s’entén més bé si afegim  que la Diada es celebra aquest dia no com una pèrdua sinó com una reivindicació i una resistència davant l’opressió soferta.

Per als catalans, recordar i celebrar aquest dia equival a recordar el que teníem, el que vam perdre i el que no volem perdre mai més.

Un dels paràgrafs d’aquesta primera llei que signava a les hores el president Jordi Pujol, i que declarava l’onze de setembre com Diada Nacional de Catalunya diu:

…D’entre aquests símbols, destaca l’existència d’un dia de Festa, en el què la Nació exalta els seus valors, recorda la seva història i els homes que en foren protagonistes i fa projectes de futur.

Bonic, oi? Doncs bé. Aquesta idea tan senzilla i que sembla que tots “els catalanets de a pie” podem entendre sense gaire esforç, es tergiversa, s’embruta, es retorça i es capgira quan intervenen els polítics i la política.

I si no, tan sols cal llegir als diaris les andanades d’improperis, menyspreus, cops baixos i demes que es donen els nostres polítics, uns als altres, per qui anirà davant i qui darrera. Quina pancarta encapçalarà la marxa i qui anirà i qui no hauria d’anar.

Tot plegat una autèntica vergonya i un autèntic maldecap.

Jo vaig estar a la manifestació del 76 i vaig tornar a estar a la del 2010, quan ens van retallar l’estatut. I en cap moment ni jo ni cap dels que m’envoltaven, pensàvem darrera quina pancarta o lema caminàvem. Nosaltres tan sols caminàvem. Plegats. I tampoc pensàvem en qui teníem davant o qui ens seguia darrere. Ni comptàvem si aquell hi era o aquell faltava. Ens era igual de quin partit eres. Del que havies fet abans o del que faries després. Nosaltres tan sols caminàvem. Que no es poc.

Al meu entendre és igual per quin motiu surtis aquest 11 de setembre. La qüestió és que surtis!

Que vols el Pacte Fiscal...doncs surt! Que vols la independència...doncs surt. Que n’estàs fart de retallades. Surt! Que n’estàs fart de la sogra...doncs que caram, també surt!

Surt pel simple fet que et sents català i que ja n’estàs tip de quedar-te assegut al sofà, mentre els altres caminen per tu.

Serà per tot això que a mi sempre m’ha agradat el lema “Som una Nació”

Crec que aquestes tres paraules ho resumeixen tot.