Els Catalans tenim un President Irresponsable

Benvolgut Sr. Rajoy,

M’adreço a vostè amb l’esperança incerta que algun dia llegirà aquestes lletres i es podrà adreçar a mi de la mateixa manera.

Vagi per davant que em considero una persona assenyada. Tinc 50 anys i formo  per tant part  de la generació que va viure amb efervescència el final del franquisme i amb la mateixa efervescència  l’inici de la Democràcia a Espanya. Un somni i una quimera gairebé impensables en un país que té per Monarca, un Rei que segons sembla no creu en quimeres.

Vaig participar en la manifestació del 1976 per l’Estatut d’Autonomia . A la del 2003 per clamar contra la invasió de l’Iraq . A la del 2010 contra la sentència del Tribunal Constitucional  i en la del 2012 perquè em considero major d’edat i per tant vull tenir dret a decidir el meu futur

I després de més de 30 anys... tot segueix igual.

Senyor Rajoy,

Estic cansada de manifestar-me i em començo a sentir gran.

Hi va haver un dia en què vaig creure fermament en l’encaix de Catalunya dins la Espanya democràtica. Que el fet de tenir una identitat pròpia podria aportar un valor afegit a la resta i que aquest combinat amb els de les altres autonomies donaria a Espanya una tarja de presentació compacta.

Aquest dia ja va passar i ara reconec que em vaig equivocar. I ho dic amb tristesa. I també amb malenconia. Any rere any he anat veient com els diferents govern de la Espanya Democràtica arremetien contra Catalunya pel sol fet de ..encara i desprès de tants anys, no se ben be perquè.  Any rere any he vist com aquests mateixos governs permetien i en alguns casos fomentaven la xenofòbia cap a nosaltres. Ja fos a traves de ràdios que arremetien contra naltres  amb l‘única esperança de fer-nos sentir menys i baixos o a través de televisions que ometien , manipulaven i emetien opinions i noticies confuses i del tot partidàries.

També he vist com polítics de tota mena ens acusaven d'espoliar-les altres regions d'Espanya i he hagut de d'aguantar sense merèixer-ho  que alguns ens  titllaran d'insolidaris  de lladres, de pidolaires i fins i tot algun en particular ens acuses de segrestar-li  una part dels habitants. I en tots els casos cap dels governs d'aquesta Espanya democràtica  ens ha recolzat i ens ha fet costat.

Any rere any he vist com ens anaven tancant en un cercle tan asfixiant com poc solidari. Negant-nos les mesures més bàsiques de creixement,  ja foren aeroports o ports. Infraestructures de transport o suport. Sempre escudant-se en el mal moment de la petició i en la prioritat d'altres regions.

Senyor Rajoy,

Com he dit abans, estic cansada, i començo a ser gran per manifestar-me per totes les coses que ens són  sense dret negades. A mi sempre m’han ensenyar que d'on  no et volen més val marxar. I ara resulta que t’has de quedar perquè un govern al que molts catalans no van votar et nega el dret a marxar. Sense consultes. Sense explicacions.  Sense parlar.

L’11 de setembre aquest poble va tornar a parlar. I aquesta vegada al igual que les altres, ho va fer amb el civisme i la responsabilitat que ja els va caracteritzant. Més per una vegada i sense que serveixi de precedent  la seva veu es va fer sentir més enllà de les orelles sordes i també de les nècies . I els dirigents i partits que els representen es van adonar entre confusos i  perplexes que allò del que fugien era i malgrat molts una autèntica realitat. I ens van escoltar estupefactes

Senyor President,

Aquest altre President a qui vostè titlla d'irresponsable i a qui amenaça amb les més dures condemnes per insubmís i xerraire. Aquest President i tots els Diputats del Parlament català que han votar a favor del dret a decidir d'un poble, han estat elegits democràticament per un poble. I és per això entre altres raons que mereixen el seu respecte.  Titllar-los d'irresponsables es també titllar-nos del mateix a tots els que els vam votar.

I si és així i ja m’ha jutjat, no li sorprendrà saber que sentint-me gran  em vulgui independitzar i per tant i tenint casa pròpia a la vora del mar,  vulgui d’una vegada marxar