Quan em van dir si volia anar a un concert de trentanyers
que portaven per nom Chinasky, en
un petit amagatall de la Barceloneta
anomenat “El Monasterio” vaig pensar ...la verge, que jo ja no estic per segons
que!
Però un dels que tocava és molt estimat per a mi i ja és sabut que per a segons
qui... fas el que sigui necessari.
Val a dir que la sala no em va decebre gens, doncs era tal i com me l’esperava. Tota fosqueta
i estranyament configurada. Construïda en un tipus d’arquitectura anyenca que li
conferia propietats inèdites. Si hagués de definir-la jo diria que aquella sala
tenia...caliu!
El públic?
De 25 a 30. I tots ells amb unes ganes de divertir-se i passar-ho bé com
poques vegades he vist. És el que jo anomeno... Gent sana . Divertir-se i res
més.
Els músics? Una amalgama de joves madrilenys
amb una secció clarament catalana per a deliri del
personal assistent. La seva música
catalogada pels crítics com a "música canalla". Música fresca i sense edulcorants. Les
seves ganes de passar-ho bé, del tot contagioses
I van començar a tocar.
Voleu creure que quan van acabar de fer-ho, hagués
desitjat que allò hagués continuat una estona més! Jo és que me’n faig creus! I la pregunta que
em ve al cap és ....Perquè?
Bé, les raons que em dono a mi mateixa són diverses
però m’agradaria destacar-ne algunes,
Primer de tot, que allò semblava una comuna,
tothom feia de tot i tothom tocava qualsevol instrument, ja fos la guitarra elèctrica o el que fos. Després les veus. Em sembla increïble que gairebé tots els
integrants d’aquest grup puguin tenir unes veus
tan vàlides per cantar i fins i tot un parell, bastant fora del normal. La
seva música, contagiosa. Les seves ganes de passar-ho bé, contagioses. Les lletres
de les seves cançons, contagioses. L’alegria del públic contagiosa
Una menció especial per “el bateria”. Com diu un del grup, mig broma
mig també de broma... tres carreres i cap treball!
És una llàstima que cap caça talents d’aquests
que corren ves a saber per on, els vegi en pròpia salsa perquè aquest grup amb una mica de suport logístic, podria arribar
lluny.
Perquè després diguin que catalans i
madrilenys mai podrem arribar a cap consens! Ells són el clar exemple que això és
possible. Només cal una mica de l’alegria contagiosa d’aquests nois.
Amb il·lusió...CHINASKY!
M'encanta, Edith! m'ha fet molta ilusió llegirlo ... Al següent et porto com a fan VIP!! Et veig és uns dies! Un petonet!! Jordi
ResponElimina