Carta d'una catalana al senyor Josep Antoni Duran i Lleida

Benvolgut senyor Duran,

li escric aquesta carta amb l'esperança incerta que tingui a bé considerar amb atenció les meves lletres. Llegeixo a l'Ara.cat i amb total desconcert  per als que com jo sempre havíem cregut en vostè, que ara ens ven i utilitza el mateix discurs de la por del PP,  apuntant que si fos un dirigent empresarial estaria preocupat per si el nou estat podria fer servir l'euro.

De fet,  el que a als empresaris catalans els preocupa ara mateix  no és precisament si podran fer ser sevir l'euro en una hipotètica Catalunya independent, si no més aviat, si podran seguir pagant amb el que sigui als seus empleats en una hipotètica tercera via i dins d'una Espanya  passada de rosca, que els menysprea i que no paga.

Senyor Duran, que li ha passat? És que no tenim prou amb les andanades i perdigons que ens arriben d'aquesta Espanya mil•lenària  que tan ens escanya i de qui vostè n'espera un gest de grandesa del que al llarg dels anys  mai ha fet gala? Per què ara s'afegeix a tanta ràbia? És que ha decidit seguir el model dels que no han entès res de res del que passa a casa, seguint-los el joc i practicant l'antic joc del la por, el desconcert i de les mitges paraules? Que li ha passat benvolgut senyor Duran?  És que amb tant viatge a Madrid s'ha contagiat de la perpetua sordesa que amenaça esdevenir pandèmia i que afecta els dirigents de aquesta  pàtria tan arrogant i tan poc solidaria que ara per ara ens mana?

És ben coneguda i en conjunt poc encertada i amb pocs arguments de pes,  la seva posició  contraria a una Catalunya independent,  i tot i que no entenc que vivint en pròpia carn els repetits menyspreus amb què sovint ens bombardegen les teulades, la respecto plenament. Faltaria més? O faltaria menys? Depèn de qui i de que. Tan valida és la seva opinió com la del milió i mig de segadors que any rere any surten a passejar agafats de les mans pels carrers de casa. Ara bé, el que  a mi personalment, m'atabalà i endureix no és precisament la independència per esgotament i falta d'empatia entre les parts, ja hi arribarem, sinó que havent assolit la majoria d'edat no em deixen votar i decidir per mi mateixa si vull quedar-me o marxar. Un dret inherent a qualsevol democràcia, tret pel que es veu en la d'aquesta Espanya mil•lenària.

I que fa vostè? Al meu entendre i  dit amb total respecte, torpedinar a tort i a dret amb les seves paraules qualsevol entesa catalana. Movent-se perillosament entre dues aigües enceses segons els vents que ens arriben d'Espanya.  Suposo jo i em dol de tot cor la conclusió, amb l'esperança que cobri la seva figura importància de cara a unes noves eleccions. El que no entenc  de tota la trama, i això em dona ales, és que un home com vostè bregat en 1000 batalles, no s'adoni a temps, que en política i a vegades,  més val pensar bé les paraules i si es el cas marxar  discretament deixant pas a les noves esperances. Què se n'ha fet d'aquell  Duran batallador i compromès del tot amb les causes catalanes? Serà que s'ha fet gran i amb tants viatges a la capital ha anat perdent poc a poc l'essència que el caracteritzava, segell de la casa,  i se li han enganxat els vicis de l'altra banda? Perquè  si no se'm fa estrany que els hi faci els joc brut als del PP i de pas s'aixoplugui i els doni la raó als  del PSC.

Senyor Duran, els catalans que com jo ens van anar a dormir un vespre creient com sempre que un possible encaix a Espanya continuava no  sent  una fal•làcia i que ens vam despertar  l'endemà  vestits amb l'estelada desprès de la retallada de l'Estatut, ens fa mal i ens destarota, veure com una figura com vostè,  del tot rellevant al llarg dels anys en la política catalana, es perd i de sobte s'agenolla displicent davant aquells que ens escanyen. Penso que avui és un dia més trist per a la societat catalana.  Una tercera via? Potser fa uns anys hagués estat bé, ara és tard. Aquest tipus de via tan sols tindria sentit si la proposés el govern d'Espanya i per més que vostè  posi  tot l'empeny, és una via borda  condemnada  al fracàs  que ha intentat treure el cap moltes vegades i sempre s'ha estavellat contra les mateixes roques. 

Un últim apunt en aquesta extensa carta que en principi havia de ser tan sols d'unes poques paraules. Perquè no s'asseu un dia  còmodament  al sofà de casa seva i mentre escolta el cant dels ocells,  i descobreix de nou les seves  notes, connecta l'ordinador i amb paciència i posant tota la seva atenció a les lletres, llegeix amb veu alta i amb convenciment,  els estatuts i els principis en què es va fonamentar Unió Democràtica.

Una tendre abraçada.

La coherència entre allò que es diu i allò que es fa constitueix, sens dubte, un dels grans actius d'Unió Democràtica de Catalunya.

La principal raó de ser d’Unió  Democràtica de Catalunya: la defensa de la dignitat i del desenvolupament integral de la persona i l’assoliment de la plenitud nacional de Catalunya en exercici del dret inalienable i natural a l’autodeterminació dels pobles.

Així mateix, serà objectiu estratègic irrenunciable d'Unió Democràtica de Catalunya la defensa d'allò que és intrínsec i constitutiu de la nació catalana: la llengua, la cultura i el dret propi.

Incentivar i promoure el nostre compromís amb Europa, com el major espai de pau, llibertat i progrés, i amb el món. I, alhora, treballar en aquesta Europa per tal de millorar-la i d’assolir-hi el ple reconeixement d’allò que som: una nació.

Treballar per una Catalunya més desenvolupada i sobirana en tota aquesta trajectòria, sempre perfectible com qualsevol obra humana, no hi trobarem ni un moment  de contradicció, ni de covardia, ni de defalliment. Ben al contrari, fins i tot en les circumstàncies més adverses, l'estil de fer d’Unió Democràtica ha estat sempre el mateix, sempre fidel, sempre amatent a les necessitats de les persones i de la nostra nació.

Reconeixem en el poble, integralment considerat, el dret de determinar-se per la forma de govern que ell cregui més necessària al desenvolupament de la seva vida orgànica i al seus interessos; així com la potestat d’elegir les persones per a les funcions de l'autoritat. Per la mateixa raó i per tant, blasmem tot dret basat en la força i en els privilegis individuals o de classe. La llei només pot recolzar en la justícia.

Res més a dir.