La Diada vista amb perspectiva

Vist amb la perspectiva que em donen els cinc dies que han passat des de la Diada i esmorteïda la ressaca de la multitudinària festa catalana, on tot s'ha de dir, m'ho vaig passar de conya, és hora de fer un petit balanç  i matisar tal fet amb unes quantes reflexions i pinzellades  

Primer de tot cal dir que em sento terriblement orgullosa i honorada d'aquest, el meu gran petit país i de la petita gran gent que l'habita. Per la seva manera de fer les coses, pel seu tarannà amable i conciliador amb la vida, per les seves rialles, per la seva tolerància i la seva alegria. Per la seva maduresa com a poble i la seva visió optimista de la vida. Per creure en quimeres i caminar milles.

Segona reflexió: que les tertúlies de les teles continuen sent igual d'avorrides i que segons quins tertulians segueixen sense canviar gens ni mica,  quan no arriben amb les paraules, criden.

Tercera: que 1.800.000 persones segueixen sent moltes persones perquè el president del govern d'Espanya segueixi obviant-les i minimitzant el seu  impacte argumentant que tal quantitat són en realitat una minoria. Per tots els Sants,  que sord i que equivocat està aquest home!

Quarta: que ja n'estic farta que m'amenacin amb l'Apocalipsi, pestes, i estades gratuïtes per la galàxia.  Ja sóc prou grandeta per decidir per mi mateixa i trobo a faltar una mica més de democràcia en la meva vida i menys paraules desafortunades en les entrevistes, com les del  ministre Margallo, amenaçant el poble català amb suspendre l'autonomia per frenar la consulta.  Apa home, té el senyor ministre  la més mínima idea del pollastre que es muntaria? I vostè és cap de la diplomàcia espanyola? Doncs dit amb tot el respecte que em mereix la seva persona... Així ens van de bé les coses! Per sort i responent a la pregunta del portaveu del PNB sobre la possibilitat que també traguessin els tancs pels carrers de Barcelona, ha tingut un moment de particular lucidesa el senyor Margallo i ha respost que això no li sembla que estigui a la Constitució. Doncs, quin descans em queda senyor ministre, quin descans!

Quart: que el 9 de novembre s’atansa amb pas agegantat i llevat que el president català tingui un comodí amagat, quan vagi a votar, perquè segur que sortiré de casa amb aquest convenciment, poden  passar dues coses; que votaré o que m'emprenyaré amb ganes amb un Estat europeu que presumeix de democràtic però que a l'hora de deixar votar els seus súbdits els tracta de radicals, nens petits i inútils.

Jo ja entenc que el poble català és una mica estrany i que és per això que els de la capital no acaben d'entendre el seu tarannà particular. Mireu si serem estranys que celebrem la nostre festa nacional el mateix dia que vam patir la nostra derrota més colossal, veneren amb passió una verge moreneta, ens agrada més ballar en rotllana que en parella, i en lloc de construir cases construïm torres humanes. Mireu si som estranys els catalans, que passarem a la història pel trist fet de ser l’únic poble que en una democràcia... no el deixen votar.

Ves que hi farem, no canviarem mai els Catalans! Per sort.