La música

Està demostrat que un del remeis més bons per millorar la salut és la música. I  per això  jo crec, hauria de ser d’obligada venda a les farmàcies. I sense recepta! 

El "Centre d'Investigacions de Stanford" (Califòrnia) va arribar a la conclusió que l'eufòria experimentada mentre s'escolta cert tipus de música i les emocions produïdes per la riquesa musical que es desprenen d’algunes peces, poden produir estats d'anestèsia al dolor i millorar el sistema immune. 

També s’ha descobert que en escoltar la música que ens agrada, alliberem “dopamina”, un neurotransmissor que el nostre cervell aprecia molt més que el menjar, les drogues o el sexe. Curiós no?

Els Polls

Un dels meus temes preferits! I és que n’he vist tants que es pot dir que tinc un màster. Entre els dels meus xiquets i els dels petits clients de la farmàcia , es pot dir veritablement que n’he vist un munt. I per més que passin els anys no m’hi acostumaré mai. Només pensar-ho i em pica tot. I apa, a gratar-me!

Paracetamol o Ibuprofè?

This Is the question?

L’ou o la gallina? Els Reis d’Orient o Pare Noël? Platja o muntanya? Dilemes existencials que ens perseguiran tota la vida .

Avui us n'explico un que m’ha perseguit durant més de 30 anys. Paracetamol o ibuprofè? This Is the Question. I és que m’ho han preguntat tantes vegades que crec, hauria de ser d’obligat estudi a les escoles.

Generalitzant i a nivell usuari es podria dir que tots dos són analgèsics (atenuen el malestar i el dolor ja sigui muscular o de cap) i tots dos són també antipirètics (combaten els símptomes de la febre  però no actuen sobre la seva causa)

Ara bé, si els dos actuen de la mateixa manera, com triar un o altre?

A on van els medicaments que no utilitzem?

A on van els medicaments?

Quan passo per una farmàcia i veig un d’aquests contenidors de medicaments, sempre abarrotats No puc deixar de recordar aquella parelleta d’avis que sovint s’atansaven al taulell de la farmàcia i sempre agafats de les mans. Ella sempre portava un atrotinat carret que jo suposo que a més de per portar la compra, li servia com a punt de suport (masses anys en aquelles cames). Lentament treia dos bosses de plàstic pulcrament relligades i amb veueta dolça i intenció formal explicava que la de la dreta eren els medicaments caducats, però que la de l’esquerra eren els que encara estaven en bon estat i que podien servir per a altres persones que els necessitessin  més. Jo li donava les gràcies i agafava la bossa amb tota la cura del món, com si aquella bossa de l'Hipercor fos el més preuat tresor del món. A ella se li il·luminava la cara per haver fet quelcom i a mi l’ànima per rebre tal acció. Més quan la parella girava volta amb aquell carro atrotinat, a mi també se'm girava l’anima però de foscor.
I és que.. com dir-li a aquella àvia o a molts com ella que sense cap mena de dubte aquells medicament que ells creien ajudarien a algú o potser salvarien vides llunyanes, acabarien destruïts sense cap tipus d’indult, encara que haguessin estat precintats o tancats en una caixa forta.
Però sempre ha estat així?