Alegreu la cara , cony!

Manolo Preciado

Avui mentre llegia “el Periódico” m’he assabentat de la mort de Manolo Preciado. I he sentit tristesa. 

No és que a mi m’agradi particularment el futbol. De fet ni m’agrada ni em desagrada però li vaig començar a agafar afició quan en Guardiola va venir d’entrenador al Barça. El seu estil de joc i la seva filosofia pel que fa als valors, també com a molts, em van fer agafar ganes a aquest esport. Així doncs quan els xiquets de TV3 parlaven d’esports, ja no marxava per fer quelcom. 

Així és com vaig conèixer aquest home. L’escoltava en declaracions i se’m posava la mitja rialla a la cara. El veia , mai quiet i sempre gesticulant de valent i també se’m posava la mitja rialla. Però avui no. 

Avui he sentit tristesa. 

És curiós com no saps res de la gent i sense cap motiu aparent et poden fer sentir bé o malament. Després he llegit que el 2002 va perdre la seva dona d’un càncer, i dos anys més tard, el fill de 15, en un accident de moto. I després al seu pare en un altre accident. I se m’ha posat l’ànima trista perquè tot i això llegeixo que mai es va donar per vençut i que com ell deia “ Va preferir créixer i mirar el cel”. 

La seva filosofia de la vida, potser no tan vistosa però igual de bona que la d’en Guardiola es basava en valors tan simples però alhora tan eficients com mirar la gent als ulls perquè “La gent no t’enganya quan la mires als ulls”. Es basava en actituds tan simples i alhora tan complicades de fer, com creure fervorosament que “ Demà el dia tornarà a començar”. 

I per damunt de tot, la seva filosofia de la vida es basava en un únic principi inviolable. El seu positivisme en vers la vida. Ell precisament, a qui la mateixa vida li havia pres tant. 

És per això que quan un partit acabava i la cosa no havia anat massa bé, es tornava als seus jugadors tot dient “Alegreu la cara , Cony!

I és per això que avui jo també us dic,

Alegreu la cara , Cony!