Les 440 frases més boniques

• No tots els ulls tancats dormen,  ni tots els ulls oberts veuen.
• On res és segur, tot és possible.
• La valentia més gran de l'ésser humà és mantenir-se dret, encara que s'estigui caient per dins a trossos.
• Quan tot enfosqueix apareixen els estels.
• Si escoltes una veu al teu interior que et diu que no pots pintar, llavors pinta! I la veu callarà.-Van Gogh-
• Sempre existiran persones que amb les seves paraules et vendran l'infern però també trobaràs altres que amb els seus silencis et mostraran el cel.
• Déu... si alguna vegada perdo les esperances, ajuda'm a recordar que els teus plans són millors que els meus.
• Vols fer alguna cosa per aquest món i no saps per on començar? Somriure és un bon començament, la resta flueix sola.

Pere Navarro i l'agressió. Vergonyós senyor Navarro, vergonyós!

Apa ja se m'ha tornat a ennuegar el croissant mentre esmorzava, llegint a la Vanguardia que el senyor Pere Navarro ha presentat una denúncia davant els mossos d'esquadra per l'agressió que va patir diumenge per part d'una senyora de mitjana edat que primer se li va acostar i després li va dir, grandíssim fill de puta i  li va clavar un cop de puny a la cara.

Home, home, home, senyor Navarro, a veure si ens aclarim. S’ha passat dos dies llargs  dient a la premsa i a tort i a dret, que la senyora en qüestió li havia pegat una bufetada i li havia cridat fill de puta i ara de cop i volta canvia la versió dels fets i la gleva es converteix en un cop de puny, i la frase fill de puta, en grandíssim fill de puta? A veure si ens aclarim, caram! Que pel que veig si segueixen passant els dies i li segueix donant vostè rebombori a l'assumpte, la agressió en qüestió acabarà sent amb míssils i per part d'AlQaeda.

Te vas a enterar, catalán de mierda!

Rafel Martí, després de la pallisa
Foto: Ara.cat

De fet la primera vegada que algú em va dir “Catalan de mierda”, va ser un cambrer a Madrid, però d'això ja fa més de trenta anys i ara per ara pensava que ja no ho tornaria a escoltar mai més, però si, i ni més ni menys que de boca d'un Policia Nacional, en plena democràcia i ben apropet del nostre Rei que no creu en quimeres.

Els fets van passar dimecres passat quan a la mitja part de la final de Copa del Rei, Rafel, un noi de 26 anys i de Cadaqués, va anar al lavabo i sense moure un dit es va armar “la marimorena”. Segons explica ell,  un policia el va agafar pel coll i li va etzibar, "Te vas a enterar, catalán de mierda", i tot seguit set policies més el van immobilitzar i li van començar a pegar de valent. Apa i Ole!

A la Verge tampoc la deixaran votar!

A finals de febrer el Ministeri de l'Interior va concedir la Medalla d'Or al Mèrit Policial amb caràcter honorífic a la Mare de Déu Maria Santíssima de l'Amor, i ara l'Audiència Nacional ha admès a tràmit una demanda de les entitats Europa Laica i Moviment cap a un Estat Laic, que qüestionen tal distinció

Home, home, home,...  parlem-ne. En principi, jo personalment crec que la Verge es mereix això i molt més. Perquè haver d'aguantar cada nit les nostres agres pregaries ja té mèrit de per si. Ara bé, no estaria més contenta la Verge si en comptes de distincions i medalles, li donessin més bones obres i més conviccions? I on caram li clavaran la medalleta, em pregunto jo?

Joan Herrera, Jordi Turull i Marta Rovira, els nous mosqueters catalans!

Llegia l'altre dia  en un llibre d'història dels que tan poc  li agraden al ministre Wert que,

A les primeres dècades del segle XX Catalunya va entrar en el nou segle amb una dinàmica política molt diferenciada de la resta d'Espanya on els partits dinàstics havien perdut l'hegemonia electoral i dues noves forces polítiques, el catalanisme i el republicanisme van passar a dirigir el joc polític català.

Bé, normalment les similituds són odioses però en aquest cas ningú negarà que la similitud és total.  De fet entrem al nou segle de la mateixa manera que ja vam iniciar el passat. Val que potser no tindrem personalitats de la talla de Prat de la Riba o Francesc Cambó, que Alfons XIII no assembla gaire a Joan Carles I, o potser si, ves a saber, que Rajoy no s'assembla gens a Maura o  Dato, o potser si, qüestió de gustos,  però el cert és que rellegint la història de Catalunya t'adones que el nostre procés s'assembla pasmosament “al dia de la marmota”  diferents actors, però els mateixos protagonistes i la mateixa història que es repeteix i es repeteix eternament.