Carta d'una catalana al Senyor Mariano Rajoy

Benvolgut Senyor Rajoy,

Llegeixo amb certa alegrança no exempta de galivança que ara si creu el senyor President que és bon moment per a la parla. I que li plauria amb el poble català dialogar perquè al seu entendre,  “Res de positiu s’ha construït mai a la historia d'un país trencant la baralla de les cartes”

Estic completament d'acord amb vostè,  i és que al meu entendre els catalans sabem molt pel que fa a que ens trenquin les regles del joc. M’explicaré

Val a dir que agraeixo en gran manera la seva bona disposició a la xarla,  però per si de cas i per si de res, deixi’m que agafi la notícia del seu canvi de tarannà amb una mica de descreença. Si més no perquè ens ho han dit tantes vegades que ara per ara aquestes paraules ja no ens atrauen tant com ens atiaven les primeres. I és que veurà vostè, senyor President, durant massa anys el poble català ha volgut parlar i dialogar com vostè li reclama. I durant molts anys ha fet gala d'aquest seny que el marca, intentat fer-se entendre de totes les maneres. En veu alta i en veu baixa. Amb traductors, i  pers senyes. De vegades cridant molt alt i de vegades mormolejant a qualsevol orella que no patis sordesa. Més la nostra llengua ha de tenir algun matis o algun accent inacceptable i que a nosaltres se'ns escapa. I aquesta llengua que al nostre entendre és la més dolça i que moltes nits ens acarona ufanosa, es transforma en escoltar determinats accents i se la escolta onerosa.

I és que vistos els esdeveniments i revisada la nostra història, des de fa ja massa temps intenten de totes, totes... fer-la callar amb tota mena de traves.

És ben sabut, i si no li comento jo ara senyor President, per si no ho recorda bé o per si no hagués estat prou ben escrit en els seus llibres de text, que cap al 1500 el Tribunal del Sant Ofici, a saber perquè i emparant-se en no se que,  ja va intentar sepultar la nostra llengua. I que mig morta la pobra, entendrà vostè que es fes difícil la xarla.

Després el bon Rei Lluís XIV va deixar ben escrit que “La llengua catalana li repugnava”. I a Felip V de Borbó i sobre el 1714 tampoc li vam caure els catalans en molta gràcia doncs també va deixar ben escrit que "es procuri traçudament anar introduint la llengua castellana en aquells pobles on no la parlen". I que “a l'aula no hi ha d'haver cap llibre en català", i que "no s'han d'escollir mitjans febles i menys eficaços sinó els més robusts i segurs, esborrant de la memòria dels catalans tot allò que pugui conformar-se amb les seves abolides constitucions, ussàtics, furs i costums “

I per si això no hagués acabat de satisfer prou al Monarca, es prohibeix també "representar, cantar y bailar piezas que no fuesen en idioma castellano".

Comprendrà vostè, senyor President, que vist el panorama fos difícil en aquell temps el diàleg i la parla.

Els 1800 i descendents, no  van ser millors per a naltres. Un Reial decret obligava a imposar càstigs infamants als infants que parlessin català a l'escola. I al 38 es prohibeix que els epitafis dels cementiris siguin en català. I al 96 la Dirección General de Correos y Telégrafos prohibeix parlar en català per telèfon a tot l'estat espanyol.

Tampoc vam estar els catalans de sort en aquests 1000 anys. 

El principi dels 1900 tampoc va destacar especialment pel diàleg entre habitants de la mateixa terra.  Es prohibeixen els Jocs Florals. Es sancionen als mestres que parlin Català  i fins i tot es desmenteix la idea (segurament manipulada en els llibres de text dels infants catalans) que les "Corts catalanes van tenir per llengua oficial el català". Doncs val.  I per acabar d'arrodonir el començament d'aquesta era, el 1924 Antoni Gaudí i a l'edat de 72 anys és detingut i apallissat per negar-se a parlar en castellà davant la policia. Doncs val.

I a partir del 1939 comença  com vostè recordarà, una de les etapes més fosques de la nostra més recent història, tot i que en els llibres de text que vol imposar-nos el nostre estimat Ministre Wert, segur s’explicarà duna altra manera. I és que comença l’etapa franquista, caracteritzada per la més dura repressió contra tot el que fes olor a català. Nosaltres ja volíem dialogar clar esta. Però no cal dir que no ens van deixar mai .

Al 1938 i només entrar a Lleida, les tropes del dictador es dediquen i sens dubte amb la millor intenció del món, a aixecar l’ànim dels nadius lleidatans tirotejant totes les plaques del  cementiri que estaven escrites en català. I un any després Franco (i sens dubte en to dialogant)  diu que ”La unitat nacional ha de ser absoluta, amb una sola llengua, el castellà i una sola personalitat, l'espanyola." I dit  això,  es dedica en cos i anima i sistemàticament a desmantellar qualsevol símbol o rastre de la nostra identitat. Es deroga l’Estatut. Es prohibeix l’ús del català en qualsevol situació. I comença la repressió. I això Senyor President, no ho hem après en cap llibre de text. Això ho han viscut els nostres ancians i això, senyor President, ho hem viscut molts dels catalans actuals.

I després de Franco què?                                                                        

Va fer falta que al 76, més de 70.000 catalans emprenyats, sortissin als carrers de Barcelona per reclamar l’amnistia dels més de 600 presos polítics que encara estaven a les presons. I va fer falta  que uns mesos després  en sortissin, a Sant Boi, uns altres 100.000 més. I va fer falta que l'any següent més d'un milió de segadors sortíssim de nou als carrers per demanar l’Estatut d'Autonomia.  I va fer falta tot això, Senyor President, perquè alguns polítics espanyols es curessin de cop de la seva sordesa  i comencessin a medicar-se  a tota presa per evitar una infecció més gran de l’orella.

Ja volíem els catalans dialogar, ja. Però no ens van deixar més remei que cridat alt.

Però no vàrem cridar prou alt els milers de catalans que com jo vam assistir a aquelles grans festes perquè al 1978, la Constitució Espanyola, aquesta mateixa que avui no ens vol deixar votar,  relegà a un paper secundari el català en els territoris on era llengua pròpia, obligant que el castellà fos llengua oficial de tot l'Estat i l'única que els espanyols tenen l'obligació de conèixer si bé permetia que els Estatuts d'Autonomia reconeguessin altres llengües com a cooficials a les respectives comunitats autònomes però assolint un rang secundari de "dret" i no d'obligació.

I així continuem senyor President. Sent l’idioma espanyol una obligació i sent el català un dret. Estem d'acord.

Tot i les traves, senyor President, vàrem intentar dialogar. I és que som tossuts els catalans. I estem ben educats. Vàrem intentar dialogar fins i tot quan  el PP i al 1993 es va oposar a la possibilitat que es fes servir el català al Senat. I també al 1997 quan el Congrés va imposar l'espanyol en l'etiquetatge dels productes catalans. I fins i tot quan el president del Senat espanyol (PP) li va retirar la paraula a un senador per parlar en català a la Cambra.

I vàrem seguir intentant dialogar. Però segons sembla, els polítics espanyols seguien empitjorant del seu mal d'oïda i per tant augmentant  en la seva sordesa.

I després que?

Doncs després de tot aquest desgavell d'intoleràncies demostrades a tort i a dret en tots els llibres de text (mal que li pesi al ministre Wert) va i al 2001, el nostre Rei, que segons sembla no creu en quimeres,  pronuncia en castellà aquella magnífica frase que tan profundament va calar en els cors dels catalans: «Mai no fou la nostra llengua d'imposició, sinó de trobada. Ningú no fou mai obligat a parlar en castellà. Foren els pobles més diversos qui féreu seu, per voluntat llibèrrima, l'idioma de Cervantes.».

Doncs val. En quins llibres de text haurà estudiat el Monarca? Pot ser si que tindrà raó el Ministre Wert i no tots estudiem el mateix text.

I en els 2000 continua la historia. I la nostra llengua continua provocant sordesa.

I és que tampoc ens vàrem expressar prou bé els catalans quan més d'un milió (65.000 segons l’agencia Lynce) dels soferts habitants de la meva terra vam col·lapsar els carrers de Barcelona per dir que no a la guerra d'Iraq  O quan vam posar pegues al Plan Hidrológico Nacional. O quan vam dir que volíem saber més del Prestige i també de l‘accident del Yak 42. O quan vam voler saber d'on havien sortit els dos milions de dòlars que va costar la medalleta del  congres dels EUA atorgada a Aznar (y por meritos própios). O quan vam protestar per la manipulació dels fets i de la informació en els  Atemptats del 11M a Madrid.

I tampoc ens vàrem expressar prou bé i pel que es veu, ni ens va  entendre el govern de la mateixa manera, quan al 2003 el PP va votar contra el català en el Parlament Europeu i quan al 2006 el seu estimat partit es va posicionar en contra de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya fent campanya pels pobles d'Espanya i amb vostè, senyor President  – i em permetrà que ho digui clarament- recollint firmes com un posseït i dient frases tan memorables com que "En Catalunya se está haciendo con el castellano lo que en la época de Franco se hizo con el catalán". 

Ja ens hagués agradat dialogar llavors. I tant President, però es fa difícil entaular la parla amb algú que alhora presenta un recurs d'inconstitucionalitat contra la reforma del nostre Estatut. I tot,  perquè en paraules del Partit Popular : “No es pot utilitzar el terme nació per a Catalunya ja que l'única nació prevista a la Constitució és Espanya". “El tractament que rep la llengua catalana, en concebre com un deure imposat a tots els que viuen a Catalunya". "La regulació d'un poder judicial propi per a Catalunya, que fractura la unitat del poder judicial d'Espanya i la seva independència" “El sistema de finançament, obre la possibilitat d'un marc interregional d'insolidaritat que afecta la qualitat, amplitud i igualtat de les prestacions que tenen dret a gaudir tots els espanyols".

Ens hauria agradat molt als catalans parlar d'aquests fets. Però mai van trobar vostès el moment.

I comencen els 2010 i  tot just començar es fa pública la sentència del Tribunal Constitucional respecte a l'Estatut de Catalunya. En tres paraules “El van tombar” i és que entre altres imposicions estableix que el català no és la llengua preferent de l'administració a Catalunya ni tampoc la llengua vehicular del sistema educatiu. Havia guanyat el Partit Popular, un altre cop, davant la voluntat democràtica dels catalans.

I és a les hores quan més d'un milió de catalans emprenyats (56.000 segons l’agencia Lynce) van tornar a ocupar els carrers de Barcelona en un altra manifestació pacifica i històrica.

Però es veu que havíem fet tard els catalans doncs sembla que la sordesa crònica que havia afectat durant aquells anys al Partit popular s’havia  convertit  en endèmica.

El mateix any Espanya es nega a complir els acords per les traduccions al català a la UE i encara que el govern espanyol admet que és una decisió plenament conscient, avisa que no té cap intenció de complir el que es disposa.

I després es queixarà  vostè senyor President, del nostre President.

I per acabar d'arrodonir aquell memorable any, el Tribunal Suprem espanyol fa pública una sentència segons la qual el castellà serà també la llengua vehicular a l'escola catalana. Una sentència que  fa perillar la immersió lingüística, que ja fora avalada per la UE  i escollida democràticament pel Parlament de Catalunya el 1983.

Al 2011 el PP titlla «d'intolerable» que es parli en català al Congrés de Diputats i José Bono compara parlar castellà amb la llei del Tabac: "Les lleis encara que no li agradin s'han de complir”. Això és diàleg, senyor President! Això es diàleg.  I per si frases com aquesta no haguessin  acabat de calar profundament en la memòria de molts catalans, va i la senyora Sánchez Camacho, presidenta del PP a Catalunya, presenta una instància al departament d'Ensenyament, com a mare i líder dels Populars catalans, per garantir el bilingüisme a les escoles catalanes. Apa i Olé!

I al 2012 el TSJC denega que el català sigui llengua preferent de l'ajuntament de Barcelona. I el mateix any El Tribunal Suprem anul.la quatre articles del decret que ordena el segon cicle d'Ensenyament Infantil, de 3 a 6 anys, aprovat el 2008 i que defineixen el català com a llengua usada normalment a les aules, és a dir, com a llengua vehicular.

I aquí és on sembla que els catalans ja farts de tant menyspreu i de tanta sentencia adversa, van perdre el seu tarannà natural  i les seves ganes de dialogar i més d'un milió i mig de catalans  emprenyats van tornar a prendre els carrers de la ciutat en una manifestació pacifica i històrica, encapçalada per una immensa pancarta on per a estupor de molts es podia llegir ben gran  "Catalunya  nou estat d'Europa”

És la meva interpretació que molts catalans en aquell moment es van afartar d'intentar  parlar amb un govern que pateix de sordesa perpetua i van decidir saltar-se el protocol i anar directe al cor de la qüestió. És a dir saltar-se el  govern espanyol i demanar empara als governs  europeus tot esperant que l’endèmica sordesa que patien els nostres governants, no s’hagués escampat a altres estats i s’hagués convertit en pandèmia.

Benvolgut President, com he dit al començament d'aquesta extensa que no complerta carta agraeixo sobre manera la seva bona disposició a la xarla però em preocupa el moment i és que crec que tant vostè com jo, ja no hi serem a temps. I és que tant dir que ara no és el moment, ara no és el moment, ens ha colpit als catalans profundament. I és el meu parer també que declaracions fora de to i exemptes de justificació com les d'alguns militars que volen aparcar els tancs davant de casa nostra, o com las del nostre Monarca acusant-nos de somiadors per creure en quimeres, i per descomptat les del nostre estimat Ministre Wert, sempre empecinat en desfermar polèmiques, sense deixar de banda els manifests d'alguns intel·lectuals equivocats... Tot això no ajuda gaire al noble art del diàleg.

Bé, senyor President. Un autèntic plaer xerrar amb vostè. I aprofitant la ben entesa d'aquestes extenses lletres, agrair una vegada més la seva paciència tot desitjant-li que es curi vostè com més aviat millor de la sordesa que l’afecta .

Atentament,

Una catalana, cabrejada i aturada. Mala combinació, caram!