Sorpresa!

Sorpresa !!

La comunitat de Madrid a tancament de 2011 té un dèficit superior al doble del que havia anunciat . Sorpresa! 

No sé de què ens estranyem. L’estrany hauria estat que fos veritat 

I després em pregunteu perquè li tinc tanta passió a la senyora Aguirre. Doncs perquè en la meva modesta opinió, els té quadrats! S’ha dedicat a acusar a destre i sinistre les autonomies de tots els mals d’Espanya i en especial a tot el que fa flaire a nacionalisme i apa! Ella, quasi bé soleta fa que el dèficit estatal pugi gairebé dues dècimes. Això si, “la razon “no ha trigat gaire a fer èmfasi que en el primer trimestre de 2012 el dèficit de Madrid és “zero”. Val doncs ja ho veurem. Val, doncs m’ho crec 

Ara entenc allò de “s’ha acabat el cafè per a tothom”. No m’estranya pobreta, amb aquest dèficit... ni per sacarina. 

Però que no s’amoïni, els catalans sempre hem estat solidaris amb la resta d’Espanya i segur que entre tots li paguem la desfeta. 

L'ànima de les pedres

Mireu, el primer i més important que he après sobre el tema, és que ningú sap res. Que tothom vol dir la seva i que ningú s’aclareix. Amb la qual cosa acabaria aquí l’entrada si no fos perquè m’agradaria explicar-vos com és que he arribat a aquesta sorprenent conclusió. 

El President Mas

Val a dir que aquesta entrada no va  de política sinó de dimensió humana. No de qüestionar com van les coses a casa nostra o a casa dels altres. De si van bé o són un desastre. De si es fan bé o es fan malament. Tots  podem opinar i totes les opinions són respectables. O no? Vés a saber

Com he dit abans aquesta entrada va de dimensió. Veureu, ahir escoltava al president Mas desgranar com una “apisonadora” les properes retallades i mentre el veia a TV3 i l’escoltava no podia treure’m del cap una imatge. Una imatge de fa ja molt de temps. Si no m’equivoco del 2002. La d’un president Pujol, bastant més jove, que anunciava la candidatura d’Artur Mas com a pròxim candidat a la Generalitat. I sabeu que vaig pensar?  Està molt verd

La majoria silenciosa del 15M

Ahir i després de les manifestacions del 15M escoltava la senyora Cospedal dir que “ara és el moment dels ciutadans, no solament dels que surten al carrer sinó de la majoria silenciosa que vol polítiques de creació d’ocupació”. Doncs val 

Serà que els que van sortir al carrer ahir no volen polítiques de creació d’ocupació. Doncs val 

Senyora Cospedal, jo pertanyo a la majoria silenciosa que vol aquest tipus de polítiques, però també pertanyo a la majoria cridanera que es passeja per plaça Catalunya cridant que ja és hora de fer les coses d’un altra manera. Es pot dir que pertanyo senzillament ... a la majoria, (cridanera o no) que vol polítiques assenyades de qualsevol mena. 

No m’ha agradat mai que parlin en nom meu. Jo ja se fer-ho soleta. I per tal que la pròxima vegada li quadrin els números a l’hora de contar les majories silencioses i les cridaneres he decidit apuntar-me a la propera manifestació del 15M . I cridar ben fort. Que caram! Així doncs i de cara a la propera manifestació, ja em pot comptar amb els de la majoria cridanera. Haver si d’aquesta manera li quadren una miqueta més els números

Tot culpa nostra

Com molta gent tinc el mal costum de dinar veient la tele. I dic el mal costum perquè dino veient el telenotícies de TV3 i tot que els xiquets que el presenten són un encant i que amb el seu saber fer fan possible que el pitjor del dia es torni una mica més rialler, la situació al món i en especial la espanyola i la seva relació amb Catalunya ha aconseguit allò que fins ara només podia fer la meva amiga, la senyora Aguirre. I és que m’ennuegui amb l’enciam i em pugi la mala sang. I és que des de que el senyor Rajoy ha guanyat les eleccions a Espanya, els catalans no guanyem per a sustos. I és que amb tanta sensibilitat en vers Catalunya se’m fa molt difícil digerir el dinar i de pas tragar tota la seva sensibilitat. 

I és que em sento culpable. Culpable de ser catalana, perquè si ho mirem amb el seu mirall... Tot és culpa nostra. 

I arribats a aquest punt, l’única conclusió possible és que “Si España no va bien es per culpa dels catalans”. 

Si Senyor. Tot culpa nostra.
                               

La mare

El pròxim diumenge 8 de maig celebrarem el dia de la mare. Alguns amb més encert que altres, tot dependrà del tipus de mare que tinguem i per descomptat del tipus de fill que siguem.

Però que és en realitat una mare?

Segons el diccionari català, Nació digital.cat, una mare és “una dona o femella que ha tingut un fill”. Doncs comencem bé!, i després afegeix que una mare també pot ser “la causa o l'origen més important d'una cosa”, doncs val, per aquí anem més encertats. Tanmateix i com no m'ha acabat de convèncer del tot aquesta definició, he xafardejat una mica més per la xarxa i he trobat al Diccionari.cat, una altra definició més detallada, “Una mare és “una dona o femella que ha tingut un fill ...o més”.  M'he quedat sense paraules. Així doncs no m'ha quedat altra que seguir buscant i al final he anat a parar a l'Enciclopèdia catalana, per fi una publicació seriosa, he pensat. Però no, perquè segons ells  una mare també és... Una claveguera mestra. Un Apa i Ole ben gran per a ells! Si senyor! Per fi una descripció realista. Les mares són sens dubte... clavegueres mestres!

La Marató de la pobresa

Maratò

Aquest 2012 les xifres de la pobresa a Catalunya s'han disparat de tal manera que tan sols es poden comparar amb les de la postguerra. La diferència fonamental és que en aquest cas no ha fet falta una guerra ni un parell de bombardejos ben planificats sobre Barcelona per acabar amb l’economia catalana. Aquest cop això s’ha aconseguit més fàcilment però amb el mateix nombre de víctimes, gracies a la ineptitud i manca de preparació d’uns governs del tot incapaços. Més centrats en ells mateixos que en la gent.

La llengua

Quan en Guardiola va dir que “els seus jugadors parlen al camp que és on han de parlar” Vaig pensar, doncs té tota la raó! Cadascú hauria de parlar on li pertoca i no pixar fora de test com molts. 

Ara bé, utilitzem tots el mateix llenguatge ?

L'ànima de les flors

La simbologia de les flors és un tipus de llenguatge propi que atorguem a les flors i que fa referència als missatges que suposadament han de transmetre.

Ara bé, el problema és que ningú sap ben bé quina llengua parlen. I així es dóna el cas que una sola flor pot significar més d’una cosa i que dues flors diferents poden compartir un mateix missatge. Que en una cultura una flor porti bona sort i que en una altra en porti de dolenta. Que depenent del color et parli amb unes paraules i que depenent d’un altre es transformi i t’angoixi.

Amb tot el meu respecte...

Amb tot el meu respecte....

Començo així el meu article d’opinió no fos cas que algú de dalt ( i no em refereixo precisament als del cel) es molestés i em fotés en problemes.

Dit això , algú podria respondre'm a una pregunta?

Que caram hi feia el Rei d’Espanya caçant elefants a Botswana? 

Home, home...!

Estem perdent els papers ( i no em refereixo precisament als de Salamanca). Resulta que mentre les tres quartes parts dels espanyols estan intentant caçar llocs de treball o quelcom de menjar als contenidors, el Rei d’Espanya caça elefants a Botswana! 

No podria caçar conills al Berguedà com tothom? O pescar una truita al Segre?

Amb tot el meu respecte...El respecte es guanya!

Catalunya i Espanya

Avui com gairebé tots els matins he esmorzat llegint el diari. Normalment el considero un dels millors moments del dia. I si el Barça ha guanyat un altre partit i li ha restat diferències al Madrid doncs què voleu que us diga ..collonut!

Ara bé, quan he vist la foto de la “Senyora” Esperanza Aguirre parlant de les autonomies ...una mica més i se m’indigesta el croissant.

Dolça Catalunya

Mireu, ahir a la tarda estava asseguda al metro i  vaig començar a pensar (perillós en el meu cas i suposo que en el de molts) i em vaig dir

Edith, i ara que... ?

Has fet un curs amb la UOC de català i quatre amb el SOC; un de vídeo, un altre de blogs i dos de tractament d’imatge.

Estic a l’atur, estic cabrejada  i  em sento indignada

I per a postres sóc...Catalana!  Mala combinació Caram!

Com barrejar tot això?

I vaig recordar les assenyades paraules dels nostres governants. Per sortir de la crisi “cal innovar i després exportar”

Doncs cap problema home!

Això és exactament el que he fet. Ho he barrejat tot i després com no hi ha quartos per altre cosa ho he exportat a la xarxa

I aquest és el resultat.

En Gimp i Jo II

En una entrada anterior us vaig parlar d’un nou curs de “Tractament d’imatges “que havia fet a “e-formació”, dons bé ara he fet el nivell “avançat” i us puc dir que ja sé ben bé, perquè es diu així.

El fet és que utilitzant un programet entremaliat que es diu “Gimp” aconsegueixes coses bàrbares amb les imatges. Des de treure-li les arrugues i fer-li un lífting complert a qualsevol fins a recuperar aquelles fotografies velles i malmeses pel temps que semblaven perdudes per sempre.. I per descomptat a treure de les teves fotos tot allò que sempre t’havia molestat (fons, persones....).

L'emoció

Tots sabem que  determinats tipus d’emocions poden afectar la salut i per tant és de calaix pensar, que l’estat de la nostra salut també pot afectar  el nostre estat emocional

Però que és una emoció?

Per definició , l’emoció és un intens estat mental que sorgeix de manera espontània en el nostre sistema nerviós central provocant una resposta psicològica (ja sigui positiva o negativa) i desencadenant una reacció automàtica.

                                   “L'emoció és  l'antítesi de la raó”

Jo de gran vull ser Boticaria !

Mireu, el meu pare i el meu oncle eren “boticaris” però la meva germana és farmacèutica. Estrany no?  Ells tenien una “botica”.  I ma germana primer una farmàcia i després una oficina de farmàcia. I si els meus fills estudiessin farmàcia... ara no se  que caram tindrien!

Suposo que  un petit comerç on es venen medecines

Pel que jo se els boticaris  de les primeres èpoques eren aquelles persones entranyables què o bé et curaven o  bé et mataven. Eren ells, els qui fabricaven els remeis que prescrivien els metges o bé directament els prescrivien ells mateixos, després els fabricaven i apa, finalment te’ls endossaven!

Els Blogs i Jo

Veureu, quan vaig descobrir aquest nou curs d'e-formació , “Aplicació dels blogs en l’àmbit laboral” vaig pensar, que caram! Sempre m’han agradat les competències digitals i aquesta és una nova oportunitat per formar-me una mica més. I apa! M’hi vaig llençar de cap. El problema va venir quan vaig rebre el primer material.

La música

Està demostrat que un del remeis més bons per millorar la salut és la música. I  per això  jo crec, hauria de ser d’obligada venda a les farmàcies. I sense recepta! 

El "Centre d'Investigacions de Stanford" (Califòrnia) va arribar a la conclusió que l'eufòria experimentada mentre s'escolta cert tipus de música i les emocions produïdes per la riquesa musical que es desprenen d’algunes peces, poden produir estats d'anestèsia al dolor i millorar el sistema immune. 

També s’ha descobert que en escoltar la música que ens agrada, alliberem “dopamina”, un neurotransmissor que el nostre cervell aprecia molt més que el menjar, les drogues o el sexe. Curiós no?

Els Polls

Un dels meus temes preferits! I és que n’he vist tants que es pot dir que tinc un màster. Entre els dels meus xiquets i els dels petits clients de la farmàcia , es pot dir veritablement que n’he vist un munt. I per més que passin els anys no m’hi acostumaré mai. Només pensar-ho i em pica tot. I apa, a gratar-me!

Paracetamol o Ibuprofè?

This Is the question?

L’ou o la gallina? Els Reis d’Orient o Pare Noël? Platja o muntanya? Dilemes existencials que ens perseguiran tota la vida .

Avui us n'explico un que m’ha perseguit durant més de 30 anys. Paracetamol o ibuprofè? This Is the Question. I és que m’ho han preguntat tantes vegades que crec, hauria de ser d’obligat estudi a les escoles.

Generalitzant i a nivell usuari es podria dir que tots dos són analgèsics (atenuen el malestar i el dolor ja sigui muscular o de cap) i tots dos són també antipirètics (combaten els símptomes de la febre  però no actuen sobre la seva causa)

Ara bé, si els dos actuen de la mateixa manera, com triar un o altre?

En GIMP i jo

GIMP

Malgrat el que penseu “en GIMP” no és el meu gos. És un programet entremaliat de tractament d’imatge (una mena de PhotoShop diferent) que vaig  descobrir quan cursava “Tractament d’imatge” Nivell mitjà ( que en aquesta vida tot s’ha de puntualitzar). Un dels cursos online del SOC.

La veritat és que quan me’l vaig descarregar per tal de poder seguir el curs i vaig veure aquella pantalleta dividida en mòduls independents que semblaven surar per l'escriptori , vaig pensar ...Edith, vols dir que l’has encertat? A la fi, que en saps de tractar les imatges? Res. Però tampoc en sabia res de tractar criatures i mira com m’han sortit de ben fetetes les meves.
Ara he acabat el curs i us he de dir que la Vanesa la meva tutora online, a més de fer-me suar de valent també m’ha ajudat a aprendre un fotiment.Conclusió.  L’he gaudit d’allò més. El recomano de totes, totes,  als “Aturats del món”.

Els cursos del SOC

SOC

Quan vaig ingressar al selecte grup “dels Aturats del món”, d’això ja en fa més de sis mesos, el primer que vaig pensar va ser ...Ostres, i ara que? Espero que em caigui una feina del cel? Que es produeixi un miracle i resulti que la gent de la meva edat els hi resultem cost zero a les empreses? Doncs no. Em vaig decidir per reciclar-me i obrir-me una mica al món. A la fi ,sóc de les persones que creuen en la importància d’una formació continuada .Crec que vivim en una societat canviant i dinàmica, massa de vegades i cal reciclar-se. És per això que vaig entrar a les pàgines del SOC i apa! El difícil va ser triar el curs adient per a mi. Que és el que volia fer? Que és el que feia bé?

La tos i la ceba

Quan ja fa anys vaig portar la meva filla al pediatre perquè tota ella era un moc gegant i la seva tos sobrepassava totes les meves expectatives. I per tos em refereixo a aquella tos de gos que et surt de dins i que t’aplata el pit. Aquella tos que t’acompanya de dia i que no et deixa dormir de nit , ni a tu ni als que viuen amb tu. I quan després de mirar-se-la amb tota la calma del món em va dir el que havia de fer. Me’l vaig remirar jo també però aquest cop de dalt a baix i li vaig dir....I per dir-me això has estudiat tants anys de medicina?

A on van els medicaments que no utilitzem?

A on van els medicaments?

Quan passo per una farmàcia i veig un d’aquests contenidors de medicaments, sempre abarrotats No puc deixar de recordar aquella parelleta d’avis que sovint s’atansaven al taulell de la farmàcia i sempre agafats de les mans. Ella sempre portava un atrotinat carret que jo suposo que a més de per portar la compra, li servia com a punt de suport (masses anys en aquelles cames). Lentament treia dos bosses de plàstic pulcrament relligades i amb veueta dolça i intenció formal explicava que la de la dreta eren els medicaments caducats, però que la de l’esquerra eren els que encara estaven en bon estat i que podien servir per a altres persones que els necessitessin  més. Jo li donava les gràcies i agafava la bossa amb tota la cura del món, com si aquella bossa de l'Hipercor fos el més preuat tresor del món. A ella se li il·luminava la cara per haver fet quelcom i a mi l’ànima per rebre tal acció. Més quan la parella girava volta amb aquell carro atrotinat, a mi també se'm girava l’anima però de foscor.
I és que.. com dir-li a aquella àvia o a molts com ella que sense cap mena de dubte aquells medicament que ells creien ajudarien a algú o potser salvarien vides llunyanes, acabarien destruïts sense cap tipus d’indult, encara que haguessin estat precintats o tancats en una caixa forta.
Però sempre ha estat així?