Els Catalans tenim un President Irresponsable

Benvolgut Sr. Rajoy,

M’adreço a vostè amb l’esperança incerta que algun dia llegirà aquestes lletres i es podrà adreçar a mi de la mateixa manera.

Vagi per davant que em considero una persona assenyada. Tinc 50 anys i formo  per tant part  de la generació que va viure amb efervescència el final del franquisme i amb la mateixa efervescència  l’inici de la Democràcia a Espanya. Un somni i una quimera gairebé impensables en un país que té per Monarca, un Rei que segons sembla no creu en quimeres.

Vaig participar en la manifestació del 1976 per l’Estatut d’Autonomia . A la del 2003 per clamar contra la invasió de l’Iraq . A la del 2010 contra la sentència del Tribunal Constitucional  i en la del 2012 perquè em considero major d’edat i per tant vull tenir dret a decidir el meu futur

I després de més de 30 anys... tot segueix igual.

Senyor Rajoy,

Caram amb els Militars!

Llegeixo avui i amb estupor a la pàgina 11 de la Vanguardia  i en un requadre petitet, que   l’Associació de Militars  Espanyols, AME, avisa que els qui col·laborin o permetin la fractura d’Espanya hauran de respondre amb el màxim rigor davant els tribunals castrenses per l’acusació d’alta traïció i que també demanen  al Govern Espanyol que prengui les mesures pertinents per suprimir qualsevol indici de secessió o , i cito textualment  “ o ho hauran de fer les Forces armades”

Caram amb els militars! Una mica tocagaites si que ho són!

Dic jo que igual hores d’ara ja estaran entusiasmats els xiquets,  polint medalles,  llustrant botes i netejant les armes i igual demà em llevo i tinc un tanc a les portes de casa apuntant al balco i amenaçant la meva mare.

Tranquils homes, tranquils! Que la defensa de la pàtria pot esperar. 

De moment i si  ho he entès be encara estem... en Democràcia

Amb il·lusió...CHINASKY!

Quan em van dir si volia anar a un concert de trentanyers  que portaven per nom Chinasky, en un  petit amagatall de la Barceloneta anomenat “El Monasterio” vaig pensar ...la verge, que jo ja no estic per segons que! 

Però un dels que tocava és molt estimat per a mi i ja és sabut que per a segons qui... fas el que sigui necessari.

Així doncs hi vaig anar.

Sa Majestat, el Rei, i les Quimeres

Benvolguda Majestat,

Em permeto adreçar-me a vós  d’aquesta manera tan barroera amb l’esperança dolça  que algun dia llegireu les meves pobres paraules i en la resposta trobaré assossec  a la meva ànima a hores d’ara totalment desconcertada i inquieta.

I és que després de llegir l’entrada que tan oportunament heu tingut a bé penjar en la vostra pàgina web per tal que pogués ser vista per la més àmplia majoria dels espanyols i de les espanyoles...

Jo, ja no sóc jo i em trobo transposada.

Rajoy ens ensenya com ha de ser el polític ideal

Dimecres 19, Pere Macias, portaveu adjunt del grup parlamentari CiU, li va manifestar al President Espanyol durant el Ple del Congrés, el malestar de molts catalans respecte el seu encaix dins d’Espanya.

És el meu parer que ho va fer d’una manera exquisida. Sense paraules exaltades, ni fora de to. Expressant-se amb tot el respecte i correcció que li mereix la Cambra i exposant breument una situació que és àmpliament compartida per molts. 

“Una mayoría de catalanes no esta de acuerdo con el trato político, económico y financiero que se da a Cataluña. Una mayoría no se siente cómoda ante un proyecto de estado ante el cual no parece caber Catalunya. Y Catalunya se lo dice sin ir contra nadie y con un respeto y con un civismo extraordinario. Con serenidad y firmeza y con grandes dosis de ilusión ante el proceso que se abre 

Señor Presidente,

          “Cada pueblo debe tener la libertad para elegir su futuro”

La frase no es mía. Ni tan siquiera de un catalán. Es de Vicente del Bosque. Eso es ni más ni menos lo que pedimos un millón y medio de catalanes”

I que va a respondre el President espanyol? 

Doncs ni més ni menys que, 

El dia després...de la Diada. Quinze comentaris per a la història

Sempre m’ha agradat molt llegir les opinions de diferents fonts “el dia després” de qualsevol esdeveniment important. I aquest 12 de setembre no ha estat una excepció .

Però abans de testimoniar algunes d’elles en aquesta entrada, m’agradaria constatar un fet sorprenent que passa en totes les manifestacions. La diferencia numèrica de participació segons la font de que raja la informació!

Segons la Guàrdia Urbana i els Mossos, la manifestació de la Diada va reunir a Barcelona,  1,5 milions de catalans i segons els organitzadors uns 2 milions. Però el fet més sorprenent és que tant el govern central com el diari Abc i la Cope han xifrat la participació en uns... 600.000!

Apa i Ole!

No m’estranya que el fracàs escolar a Espanya sigui tan espectacular. Comptant així no hi ha a qui li quadren el números.

I dit això passem als comentaris:

L’estelada groga o la blava?

A veure...Avui i per tal de guarnir el meu balcó com cal amb vista a la diada de demà, he anat a comprar una estelada. El primer problema ha estat que estaven exhaurides. Exhaurides? 

Però quanta gent anirà demà a la manifestació?

Al final he trobat un petit local a prop de la plaça on en tenien. I aquí ha vingut el segon problema. La groga a o la blava? Quina és la diferència?

Els castellers...Aquesta gent tan estranya!

Segons la Viquipèdia, els castells són les torres humanes que es construeixen tradicionalment, des de fa més de dos-cents anys i els castellers les persones que formen part d'una colla, on intervenen desenes o centenars de persones amb l'objectiu d'aixecar diferents construccions humanes de diversa complexitat i sense cap ajuda mecànica. El cert es que aquestes, han arribat a tenir fins a deu pisos d'alçada.

Cal esmentar també que des del 16 de novembre de 2010 els castells són Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

Dit això deixeu-me que us comenti que el meu interès per aquest tipus de construccions es va veure altament incrementat després de veure a tv3 el reportatge de “Quèquicom”, Castellers: pinya, força i manilles

És igual per quin motiu surtis aquest 11 de setembre. La qüestió és que surtis!

La primera llei promulgada pel reconstituït Parlament de Catalunya de l'any 1980 va declarar institucionalment la Diada de l'Onze de Setembre com a festa nacional de Catalunya, tot recordant l’ultima defensa de Barcelona l'11 de setembre de 1714

Pot semblar paradoxal que un poble celebri la diada nacional el mateix dia que es van perdre totes les llibertats del mateix. Però és que els catalans sempre hem estat una mica rarets. Tot i això s’entén més bé si afegim  que la Diada es celebra aquest dia no com una pèrdua sinó com una reivindicació i una resistència davant l’opressió soferta.

Per als catalans, recordar i celebrar aquest dia equival a recordar el que teníem, el que vam perdre i el que no volem perdre mai més.

El futur és... ser diputat!

Segons llegeixo avui a la Vanguardia, el diputat del PP per Ourense, Guillermo Collarte assegurava en una entrevista a “La voz de Galicia” que “tot i guanyar un sou mensual del Congres superior a 5000 euros, les passava bastant canutes”.

Canutes ell?

I aquí és on m’he tornat a atragantar amb el croissant de l’esmorzar.

Majestat...Calem foc a alguna cosa en el seu honor?

Home, home, home,

no ens poséssim pas nerviosos!

Ja sabia jo, tan sols mirar-me la foto de "la Vanguardia" on sortia la Senyora Aguirre, que se’m tornaria a atragantar el croissant de l’esmorzar.

I és que.. que voleu que us diga,a mi és que aquesta dona em dóna paraula i vida. I no n’hi ha per menys.

Segons llegeixo,

ahir el Rei va visitar el centre de control del servei d’emergències( 112) de la comunitat de Madrid. Una mica tard al meu entendre perquè quan se’l necessitava de debò que era quan Espanya cremava per totes bandes, ell era “de parranda” als toros amb el Ministre Canyete però  ves què hi farem, més val tard que mai.

Els bombers sempre es queixen!

Si senyor! Ja hi tornem a ser!

I és que avui se m’ha tornat a “atragantar” el croissant de l’esmorzar llegint a "la Vanguardia" les declaracions de l’alcaldessa de Madrid, Ana Botella, tot indicant que “els bombers es queixen gairebé sempre”

Si Senyor!  Un Olé, per l’alcaldessa!

I és que te raó! Els bombers es queixen de vici.

Jo també sóc... Àlex Fàbregas!

Escolto amb tristesa a TV3  que el jugador d'hoquei Àlex Fàbregas que actualment està disputant els seus tercers Jocs Olímpics amb la selecció Espanyola, ha estat obligat per  circumstancies alienes a tancar el seu compte de Twitter.

Em pregunto quines són aquestes circumstàncies excepcionals que l’han obligat a fer-ho? 

Doncs res més que unes declaracions que va fer al diari "Ara" en què expressa amb total sinceritat i respecte el seu sentiment catalanista.

"Jugo amb Espanya perquè és amb qui em toca jugar, no tinc cap altra opció. El meu sentiment és català, no sento el mateix escoltant l'himne espanyol que Els segadors”

I és per això que l’increpen a Twitter amb tota mena de barbàries i menyspreus ?

Doncs anem ben apanyats?

A veure, segons això jo també sóc... Àlex Fàbregas!

Estic reflexionant!

Apa, ja hi tornem a ser! I és que avui se m’ha tornat a atragantar el croissant de l’esmorzar llegint a la Vanguardia les declaracions del Senyor Montoro amenaçant als desobedients i intentant desacreditar un altre cop a les autonomies i als seus governants.

Doncs sabeu que us dic...que jo també el plantaré com va fer el meu estimat Mas-Colell (al Mas-Colell, ni tocar-lo!) i penso passar d’ell i de les seves amenaces sense dedicar-li una línia més

Prefereixo parlar de l’Ernest Maragall i de les declaracions que va fer l’alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, referint-se al encaix  del primer, dins el  projecte Navarro.

EL Pacte Fiscal i la mare que el va parir!

El Pacte Fiscal i els Socialistes Catalans

Llegeixo avui a la Vanguardia que per fi el Parlament Català impulsarà el pacte fiscal a casa nostra. N’hi ha hagut prou amb el suport de CiU, ERC i IVC que han sumat el 63% dels vots emesos.

Bé per ells. Bé per nosaltres

De tota manera m’hagués agradat més que per una vegada tots s’haguessin posat d’acord en quelcom que és fonamental per a la nostra terra. Però suposo que tal esforç era massa feixuc per alguns. I em refereixo com no, al Partit Socialista i als Populars. Dos partits que es diuen catalans i que després es pronuncien a l’altre costat.

El Pacte Fiscal i els Jocs Olímpics de Barcelona 92

Va succeir un cop a Catalunya que els partits polítics catalans, Ajuntaments, Generalitat i Institucions de tota mena es van posar d’acord en alguna cosa. 

Estrany oi? 

I en veient aquesta raresa els habitants de la meva terra es van anar afegint amb entusiasme a la seva proposta. 

De la col·laboració entusiasta de tots ells i del sentit comú i de l’acord, van néixer el millors Jocs Olímpics de tota la Història dels Jocs. Els del 92.

La crisi segons Albert Einstein

Continuant amb la meva rara afició de col·leccionar paraules, frases i reflexions extraordinàries, avui vull compartir amb valtres una petita meravella que he trobat i que tenint en compte els dies que corren, escau de meravella.

És una reflexió de l’Albert Einstein que no té desperdici

¡Que se jodan!

Home, home, home, 
que voleu que us digui... 

Començo a estar de la sensibilitat del Partit Popular fins els pebrots. 

Primer els aplaudiments d’un selecte grup de diputats populars després que Rajoy anunciés retallades en la prestació per desocupació que reben les persones sense feina i tot "por el bien de la patria” i ‘per esperonar els aturats en la seva cerca”. 

Aplaudiments? 

Cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa

Una de les frases que sempre m’ha semblat més assenyada és “cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa” És per això que quan el 2008 Carme Chacón va ser nomenada ministra de defensa d’Espanya, em vaig preguntar… que carai hi fa una llicenciada de dret i catalana en aquest lloc? Que carai en sabrà de canons, armes de destrucció massiva i tàctiques de guerrilla? Quina preparació té aquesta xiqueta per ocupar aquest lloc? No és que em preocupes gaire la qüestió perquè no esperava cap guerra immediata però caram, si de sobte n’esclatava una i ella havia de dirigir els exèrcits d’Espanya ... anàvem ben arreglats!

Per què dic això?

Estèticament incorrecta

Avui, una amiga meva ha penjat al seu mur de Facebook una bella frase d’Ovidi Montllor

“T’adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense.”

Llegint-la m’ha vingut una imatge al cap de fa ja uns 6 o 7 anys quan anava amb els meus fills de 7 i 10 al tren, camí de Vilanova. El fet és que arribant a una estació (jo diria que Gavà) es va aixecar un home i després de fer-me una mirada esfereïdora em va deixar sobre la falda un paperet doblegat. Davant la curiositat dels meus fills el vaig obrir i quina seria la meua sorpresa en llegir-lo,

Les frases més boniques

De fet, un dels projectes en que estic treballant i que més m'agrada, és la recopilació de les frases més boniques que vaig trobant i que vaig agafant un dia d'aquí i un altre d'allà.

Algun dia les penjaré en aquest blog però mentrestant segueixo buscant i escoltant. I el cert és que n’he trobat un gavadal.

El Senyor Monago i el pacte fiscal català

Home, home, home, avui precisament que estava tan contenta perquè no se m’ha atragantat el croissant de l’esmorzar amb cap noticia de la Vanguardia i apa! Se m’atraganta l’ou ferrat del migdia veient el telenotícies de tv3.

I és que no n’hi ha per menys. Tot ha succeït quan he escoltat al president d’Extremadura afirmant que "el pacte fiscal català seria catastròfic per a Extremadura i la resta d’España perquè això suposaria trencar el principi de solidaritat entre les diferents regions i espoliar-les. I és per això que proposa un gran acord extremeny per lluitar contra aquest nou finançament català".

Home, home, home, no ens poséssim pas nerviosos!

Aquest petit, gran, insolidari i irrespectuós país al qual pertanyo

Que voleu que us digui...Cada vegada m’agrada més aquest petit, gran, insolidari i irrespectuós país al qual pertanyo. I cada vegada m’agrada més la petita, gran, insolidària i irrespectuosa gent que el vesteix i l’habita.

Deixant de banda el que un pugui opinar sobre la conveniència o no de portar l’Eurovegas a Catalunya, el que és cert, és que ens hi juguem molt i que estan en joc un fotiment de llocs de treball. I francament no està el pati per fer fàstics a res.

Amb tot el meu respecte al Sr. Ministre de l’Interior,

Llegeixo aquest mati a "la Vanguardia" que el Sr. Fernàndez, ministre de l’Interior, advoca per desterrar el “bonisme” perquè diu que ha fomentat una ocultació de les obligacions. Doncs val. Jo estaria completament d’acord amb aquesta afirmació si la mesura també s’apliqués a uns quants que tots coneixem i que hores d’ara gaudeixen d’una prejubilació massa primerenca i massa ben pagada. 

Amb tot el meu respecte al "Reino de España" i a "su Presidente"

Jo no se que els hauran donat als mandataris d’aquí, que des de fa uns dies no paren d’anomenar a Espanya, “Reino de España". Serà que quan vénen mal dades els hi surt la casta. I que voleu que us digui , jo és que cada vegada que ho escolto se’m regira i transmuta tot i viatjo enrere en el temps. I és que de veritat que no ho entenc, amb la situació actual i apa! “Reino de España” per aquí i apa, “Reino de España” per allà. Suposo que ho han de repetir tant, no fos cas que amb tantes emocions tardanes, algunes autonomies s’afanyessin a estalviar tot el que no han estalviat abans i aconseguissin amb el seu esforç pagar-se vies i avions i així d’aquesta manera i aprofitant la ben entesa decidissin marxar per un forat a explorar nous mons .

Bankia i les prostitutes

Home, home, home! 

Escolto amb sorpresa a TV3 que a partir d’ara multaran amb 30.000€ a les prostitutes i als conductors de les carreteres catalanes. Doncs val.

Però tot seguit em vénen al cap dues reflexions i per tant també se’m plantegen dues preguntes. I això no és bo. Gens bo. 

La simbologia dels animals

Luck

Tal com va passar amb les flors i les pedres, fer aquest vídeo sobre la simbologia dels animals ha estat complicadet degut principalment a que un sol animal pot representar moltes coses i diferents animals poden representar el mateix.

Així per exemple al llarg de la història i depenent de la cultura, la serp ha representat moltes coses, algunes més bones i altres més dolentes: l’engany, la transformació, la saviesa espiritual, la vida, la curació, el dimoni, el mal.. i tot depenent només del punt de vista del que la representa i del context del moment.

Alegreu la cara , cony!

Manolo Preciado

Avui mentre llegia “el Periódico” m’he assabentat de la mort de Manolo Preciado. I he sentit tristesa. 

No és que a mi m’agradi particularment el futbol. De fet ni m’agrada ni em desagrada però li vaig començar a agafar afició quan en Guardiola va venir d’entrenador al Barça. El seu estil de joc i la seva filosofia pel que fa als valors, també com a molts, em van fer agafar ganes a aquest esport. Així doncs quan els xiquets de TV3 parlaven d’esports, ja no marxava per fer quelcom. 

Així és com vaig conèixer aquest home. L’escoltava en declaracions i se’m posava la mitja rialla a la cara. El veia , mai quiet i sempre gesticulant de valent i també se’m posava la mitja rialla. Però avui no. 

Avui he sentit tristesa. 

El TSJC , un altre cop!

He llegit a "la Vanguardia" amb estupor que no amb sorpresa que el nostre estimat i benvolent TSJC (Tribunal Superior de Justícia de Catalunya), encara sort que és català!, ha tornat a aplicar la seva especial sensibilitat en vers Catalunya obligant per sentència a escolaritzar en castellà als fills de quatre famílies que així ho demanaven. 

Apa i les altres milers i milers de famílies que no ho volen ...a fotre!  

Marató pobresa. Jo també hi vaig ser.

Jo també hi vaig ser.

I ho dic perquè dir-ho em fa sentir bé.

El tercer torn. Tots puntuals a dos quarts de set. I a l’entrada en Mas-Colell que havia acabat amb els seu torn. Un mig somriure per part dels dos. Com si ens coneguéssim de molt. Doncs no. Però compartíem quelcom de bo. Compartíem com molts la Marató. Segon pis. Allà t’esperaven altres voluntaris per guiar-te fins un espai tancat on esperaríem  que comencés el tercer torn. Sorprenia veure la diversitat de gent que ens agrupàvem amb una única missió. La Marató. I de sobte la megafonia anunciava que ja s’havia recaptat un milió.

Madrid: Suspens en Matemàtiques

M’he passat dies i dies escoltant la senyora Aguirre gallejant davant el magnat Adelson que a Madrid gaire bé totes les escoles són bilingües. Doncs val, aquí també, però donem prioritat a una altra llengua.

De tota manera bé. Un notable per a Madrid en llengua. Ara bé, pel que fa a les matemàtiques, un “Muy deficiente” perquè l’alumne no “progresa adecuadamente” i el dolent del cas és que amb la seva actitud fan baixar la nota global de tots els alumnes de les altres comunitats.

Primer un desviament de 2000 milions a la comunitat de Madrid. I ara un desfasament de 19.000 milions en la seva banca. Ole pels nens!

I ara que? Doncs ara ens toca a tots repetir l’assignatura. I a més pagar 437 euros extra per la mateixa matèria. És a dir, que cada “españolito de a pie” pagarem 437€ de més per la desfeta. Dic jo, que després ens desgravarà a hisenda? O no? Ves a saber

M’encanten les grans finances. És el món al revés, on les pèrdues es socialitzen i els beneficis es privatitzen.

Jo de gran vull ser banquera!

I per a Madrid ...Un suspens gordote en matemàtiques. 

Ja els agradaria a ells tindre un Mas-Colell com el nostre. Però mai els hi prestarem !

Mas-Colell es nostre.

La Bondat de la gent

Mireu, igual que vaig fer amb els vídeo muntatges de les flors i de les pedres, en volia fer un de les persones. Persones que en mirar-les  reflectissin uns valors generals determinats i a les qual se’ls pogués aplicar una certa simbologia.

M’explico. Per exemple , per a mi en Guardiola podria representar “els valors”,  l’Ernest Lluch “el diàleg”, en Mas-Colell “l’excel·lència” i  en Vicens Ferrer “ la solidaritat”. I tampoc tindria problemes a trobar gent per a altres valors menys desitjables com la cobdícia, l’oportunisme, la intransigència o la vergonya. D’aquests n’hi ha molts. El problema va venir quan vaig intentar trobar algun exemple remarcable de valors com la justícia, la tolerància , la raó o la bondat. No hi va haver manera. Ningú s’ajustava amb precisió a  aquests valors. No aconseguia trobar ningú que en mirar-lo pensés. Aquest si. Aquest és la bondat, en persona. O aquest és la tolerància en estat pur.

Amb tot el meu respecte... al TC

Home, home, home!

Ja se m’ha tornat a atragantar el croissant. 

I és que mentre esmorzava he llegit a la Vanguardia  que "el Tribunal Superior de Justícia de Madrid" havia autoritzat una marxa de grups ultradretans, el mateix dia que les hordes basques i catalanes assaltaran els carrers de  Madrid per veure la Copa del Rei de futbol!

Home, home, home!

Tanta sensibilitat en vers Catalunya comença a espantar-me.

I després diuen que els que la liem som naltres.

La senyora Aguirre...un altre cop.

Jo és que ja us ho he dit moltes vegades però és que  li tinc autèntica passió a aquesta dona. I és que quan obre la boca no té desperdici!

Ara resulta que en pròpies paraules i referint-se al pròxim partit de la copa del Rei ,  ha dit “Que s’hauria de considerar un delicte xiular el príncep mentre s’escolta l’himne d’Espanya  i que si això passes,  el partit s’hauria de suspendre i després jugar a  porta tancada en un altre lloc". 

Fantàstic! Ja veig a tots els seguidors bascos i catalans tancats com bestiar en un altre lloc. Això tampoc tindria desperdici!

Bien por ella ! Aquesta dona apaga els focs amb benzina! 

I mentre ens dediquem a parlar de les xiulades  ningú se’n recordarà de Bankia i del dèficit transparent de Madrid

Bien per la senyora Aguirre. Un altre cop

Jo tampoc vull pagar !

 I en cara diré més!

Sorpresa!

Sorpresa !!

La comunitat de Madrid a tancament de 2011 té un dèficit superior al doble del que havia anunciat . Sorpresa! 

No sé de què ens estranyem. L’estrany hauria estat que fos veritat 

I després em pregunteu perquè li tinc tanta passió a la senyora Aguirre. Doncs perquè en la meva modesta opinió, els té quadrats! S’ha dedicat a acusar a destre i sinistre les autonomies de tots els mals d’Espanya i en especial a tot el que fa flaire a nacionalisme i apa! Ella, quasi bé soleta fa que el dèficit estatal pugi gairebé dues dècimes. Això si, “la razon “no ha trigat gaire a fer èmfasi que en el primer trimestre de 2012 el dèficit de Madrid és “zero”. Val doncs ja ho veurem. Val, doncs m’ho crec 

Ara entenc allò de “s’ha acabat el cafè per a tothom”. No m’estranya pobreta, amb aquest dèficit... ni per sacarina. 

Però que no s’amoïni, els catalans sempre hem estat solidaris amb la resta d’Espanya i segur que entre tots li paguem la desfeta. 

L'ànima de les pedres

Mireu, el primer i més important que he après sobre el tema, és que ningú sap res. Que tothom vol dir la seva i que ningú s’aclareix. Amb la qual cosa acabaria aquí l’entrada si no fos perquè m’agradaria explicar-vos com és que he arribat a aquesta sorprenent conclusió. 

El President Mas

Val a dir que aquesta entrada no va  de política sinó de dimensió humana. No de qüestionar com van les coses a casa nostra o a casa dels altres. De si van bé o són un desastre. De si es fan bé o es fan malament. Tots  podem opinar i totes les opinions són respectables. O no? Vés a saber

Com he dit abans aquesta entrada va de dimensió. Veureu, ahir escoltava al president Mas desgranar com una “apisonadora” les properes retallades i mentre el veia a TV3 i l’escoltava no podia treure’m del cap una imatge. Una imatge de fa ja molt de temps. Si no m’equivoco del 2002. La d’un president Pujol, bastant més jove, que anunciava la candidatura d’Artur Mas com a pròxim candidat a la Generalitat. I sabeu que vaig pensar?  Està molt verd

La majoria silenciosa del 15M

Ahir i després de les manifestacions del 15M escoltava la senyora Cospedal dir que “ara és el moment dels ciutadans, no solament dels que surten al carrer sinó de la majoria silenciosa que vol polítiques de creació d’ocupació”. Doncs val 

Serà que els que van sortir al carrer ahir no volen polítiques de creació d’ocupació. Doncs val 

Senyora Cospedal, jo pertanyo a la majoria silenciosa que vol aquest tipus de polítiques, però també pertanyo a la majoria cridanera que es passeja per plaça Catalunya cridant que ja és hora de fer les coses d’un altra manera. Es pot dir que pertanyo senzillament ... a la majoria, (cridanera o no) que vol polítiques assenyades de qualsevol mena. 

No m’ha agradat mai que parlin en nom meu. Jo ja se fer-ho soleta. I per tal que la pròxima vegada li quadrin els números a l’hora de contar les majories silencioses i les cridaneres he decidit apuntar-me a la propera manifestació del 15M . I cridar ben fort. Que caram! Així doncs i de cara a la propera manifestació, ja em pot comptar amb els de la majoria cridanera. Haver si d’aquesta manera li quadren una miqueta més els números

Tot culpa nostra

Com molta gent tinc el mal costum de dinar veient la tele. I dic el mal costum perquè dino veient el telenotícies de TV3 i tot que els xiquets que el presenten són un encant i que amb el seu saber fer fan possible que el pitjor del dia es torni una mica més rialler, la situació al món i en especial la espanyola i la seva relació amb Catalunya ha aconseguit allò que fins ara només podia fer la meva amiga, la senyora Aguirre. I és que m’ennuegui amb l’enciam i em pugi la mala sang. I és que des de que el senyor Rajoy ha guanyat les eleccions a Espanya, els catalans no guanyem per a sustos. I és que amb tanta sensibilitat en vers Catalunya se’m fa molt difícil digerir el dinar i de pas tragar tota la seva sensibilitat. 

I és que em sento culpable. Culpable de ser catalana, perquè si ho mirem amb el seu mirall... Tot és culpa nostra. 

I arribats a aquest punt, l’única conclusió possible és que “Si España no va bien es per culpa dels catalans”. 

Si Senyor. Tot culpa nostra.
                               

La mare

El pròxim diumenge 8 de maig celebrarem el dia de la mare. Alguns amb més encert que altres, tot dependrà del tipus de mare que tinguem i per descomptat del tipus de fill que siguem.

Però que és en realitat una mare?

Segons el diccionari català, Nació digital.cat, una mare és “una dona o femella que ha tingut un fill”. Doncs comencem bé!, i després afegeix que una mare també pot ser “la causa o l'origen més important d'una cosa”, doncs val, per aquí anem més encertats. Tanmateix i com no m'ha acabat de convèncer del tot aquesta definició, he xafardejat una mica més per la xarxa i he trobat al Diccionari.cat, una altra definició més detallada, “Una mare és “una dona o femella que ha tingut un fill ...o més”.  M'he quedat sense paraules. Així doncs no m'ha quedat altra que seguir buscant i al final he anat a parar a l'Enciclopèdia catalana, per fi una publicació seriosa, he pensat. Però no, perquè segons ells  una mare també és... Una claveguera mestra. Un Apa i Ole ben gran per a ells! Si senyor! Per fi una descripció realista. Les mares són sens dubte... clavegueres mestres!

La Marató de la pobresa

Maratò

Aquest 2012 les xifres de la pobresa a Catalunya s'han disparat de tal manera que tan sols es poden comparar amb les de la postguerra. La diferència fonamental és que en aquest cas no ha fet falta una guerra ni un parell de bombardejos ben planificats sobre Barcelona per acabar amb l’economia catalana. Aquest cop això s’ha aconseguit més fàcilment però amb el mateix nombre de víctimes, gracies a la ineptitud i manca de preparació d’uns governs del tot incapaços. Més centrats en ells mateixos que en la gent.