Jo també sóc... Àlex Fàbregas!

Escolto amb tristesa a TV3  que el jugador d'hoquei Àlex Fàbregas que actualment està disputant els seus tercers Jocs Olímpics amb la selecció Espanyola, ha estat obligat per  circumstancies alienes a tancar el seu compte de Twitter.

Em pregunto quines són aquestes circumstàncies excepcionals que l’han obligat a fer-ho? 

Doncs res més que unes declaracions que va fer al diari "Ara" en què expressa amb total sinceritat i respecte el seu sentiment catalanista.

"Jugo amb Espanya perquè és amb qui em toca jugar, no tinc cap altra opció. El meu sentiment és català, no sento el mateix escoltant l'himne espanyol que Els segadors”

I és per això que l’increpen a Twitter amb tota mena de barbàries i menyspreus ?

Doncs anem ben apanyats?

A veure, segons això jo també sóc... Àlex Fàbregas!

Estic reflexionant!

Apa, ja hi tornem a ser! I és que avui se m’ha tornat a atragantar el croissant de l’esmorzar llegint a la Vanguardia les declaracions del Senyor Montoro amenaçant als desobedients i intentant desacreditar un altre cop a les autonomies i als seus governants.

Doncs sabeu que us dic...que jo també el plantaré com va fer el meu estimat Mas-Colell (al Mas-Colell, ni tocar-lo!) i penso passar d’ell i de les seves amenaces sense dedicar-li una línia més

Prefereixo parlar de l’Ernest Maragall i de les declaracions que va fer l’alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, referint-se al encaix  del primer, dins el  projecte Navarro.

EL Pacte Fiscal i la mare que el va parir!

El Pacte Fiscal i els Socialistes Catalans

Llegeixo avui a la Vanguardia que per fi el Parlament Català impulsarà el pacte fiscal a casa nostra. N’hi ha hagut prou amb el suport de CiU, ERC i IVC que han sumat el 63% dels vots emesos.

Bé per ells. Bé per nosaltres

De tota manera m’hagués agradat més que per una vegada tots s’haguessin posat d’acord en quelcom que és fonamental per a la nostra terra. Però suposo que tal esforç era massa feixuc per alguns. I em refereixo com no, al Partit Socialista i als Populars. Dos partits que es diuen catalans i que després es pronuncien a l’altre costat.

El Pacte Fiscal i els Jocs Olímpics de Barcelona 92

Va succeir un cop a Catalunya que els partits polítics catalans, Ajuntaments, Generalitat i Institucions de tota mena es van posar d’acord en alguna cosa. 

Estrany oi? 

I en veient aquesta raresa els habitants de la meva terra es van anar afegint amb entusiasme a la seva proposta. 

De la col·laboració entusiasta de tots ells i del sentit comú i de l’acord, van néixer el millors Jocs Olímpics de tota la Història dels Jocs. Els del 92.

La crisi segons Albert Einstein

Continuant amb la meva rara afició de col·leccionar paraules, frases i reflexions extraordinàries, avui vull compartir amb valtres una petita meravella que he trobat i que tenint en compte els dies que corren, escau de meravella.

És una reflexió de l’Albert Einstein que no té desperdici

¡Que se jodan!

Home, home, home, 
que voleu que us digui... 

Començo a estar de la sensibilitat del Partit Popular fins els pebrots. 

Primer els aplaudiments d’un selecte grup de diputats populars després que Rajoy anunciés retallades en la prestació per desocupació que reben les persones sense feina i tot "por el bien de la patria” i ‘per esperonar els aturats en la seva cerca”. 

Aplaudiments? 

Cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa

Una de les frases que sempre m’ha semblat més assenyada és “cada cosa al seu lloc i un lloc per a cada cosa” És per això que quan el 2008 Carme Chacón va ser nomenada ministra de defensa d’Espanya, em vaig preguntar… que carai hi fa una llicenciada de dret i catalana en aquest lloc? Que carai en sabrà de canons, armes de destrucció massiva i tàctiques de guerrilla? Quina preparació té aquesta xiqueta per ocupar aquest lloc? No és que em preocupes gaire la qüestió perquè no esperava cap guerra immediata però caram, si de sobte n’esclatava una i ella havia de dirigir els exèrcits d’Espanya ... anàvem ben arreglats!

Per què dic això?

Estèticament incorrecta

Avui, una amiga meva ha penjat al seu mur de Facebook una bella frase d’Ovidi Montllor

“T’adones amic. Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense.”

Llegint-la m’ha vingut una imatge al cap de fa ja uns 6 o 7 anys quan anava amb els meus fills de 7 i 10 al tren, camí de Vilanova. El fet és que arribant a una estació (jo diria que Gavà) es va aixecar un home i després de fer-me una mirada esfereïdora em va deixar sobre la falda un paperet doblegat. Davant la curiositat dels meus fills el vaig obrir i quina seria la meua sorpresa en llegir-lo,

Les frases més boniques

De fet, un dels projectes en que estic treballant i que més m'agrada, és la recopilació de les frases més boniques que vaig trobant i que vaig agafant un dia d'aquí i un altre d'allà.

Algun dia les penjaré en aquest blog però mentrestant segueixo buscant i escoltant. I el cert és que n’he trobat un gavadal.

El Senyor Monago i el pacte fiscal català

Home, home, home, avui precisament que estava tan contenta perquè no se m’ha atragantat el croissant de l’esmorzar amb cap noticia de la Vanguardia i apa! Se m’atraganta l’ou ferrat del migdia veient el telenotícies de tv3.

I és que no n’hi ha per menys. Tot ha succeït quan he escoltat al president d’Extremadura afirmant que "el pacte fiscal català seria catastròfic per a Extremadura i la resta d’España perquè això suposaria trencar el principi de solidaritat entre les diferents regions i espoliar-les. I és per això que proposa un gran acord extremeny per lluitar contra aquest nou finançament català".

Home, home, home, no ens poséssim pas nerviosos!

Aquest petit, gran, insolidari i irrespectuós país al qual pertanyo

Que voleu que us digui...Cada vegada m’agrada més aquest petit, gran, insolidari i irrespectuós país al qual pertanyo. I cada vegada m’agrada més la petita, gran, insolidària i irrespectuosa gent que el vesteix i l’habita.

Deixant de banda el que un pugui opinar sobre la conveniència o no de portar l’Eurovegas a Catalunya, el que és cert, és que ens hi juguem molt i que estan en joc un fotiment de llocs de treball. I francament no està el pati per fer fàstics a res.

Amb tot el meu respecte al Sr. Ministre de l’Interior,

Llegeixo aquest mati a "la Vanguardia" que el Sr. Fernàndez, ministre de l’Interior, advoca per desterrar el “bonisme” perquè diu que ha fomentat una ocultació de les obligacions. Doncs val. Jo estaria completament d’acord amb aquesta afirmació si la mesura també s’apliqués a uns quants que tots coneixem i que hores d’ara gaudeixen d’una prejubilació massa primerenca i massa ben pagada. 

Amb tot el meu respecte al "Reino de España" i a "su Presidente"

Jo no se que els hauran donat als mandataris d’aquí, que des de fa uns dies no paren d’anomenar a Espanya, “Reino de España". Serà que quan vénen mal dades els hi surt la casta. I que voleu que us digui , jo és que cada vegada que ho escolto se’m regira i transmuta tot i viatjo enrere en el temps. I és que de veritat que no ho entenc, amb la situació actual i apa! “Reino de España” per aquí i apa, “Reino de España” per allà. Suposo que ho han de repetir tant, no fos cas que amb tantes emocions tardanes, algunes autonomies s’afanyessin a estalviar tot el que no han estalviat abans i aconseguissin amb el seu esforç pagar-se vies i avions i així d’aquesta manera i aprofitant la ben entesa decidissin marxar per un forat a explorar nous mons .

Bankia i les prostitutes

Home, home, home! 

Escolto amb sorpresa a TV3 que a partir d’ara multaran amb 30.000€ a les prostitutes i als conductors de les carreteres catalanes. Doncs val.

Però tot seguit em vénen al cap dues reflexions i per tant també se’m plantegen dues preguntes. I això no és bo. Gens bo. 

La simbologia dels animals

Luck

Tal com va passar amb les flors i les pedres, fer aquest vídeo sobre la simbologia dels animals ha estat complicadet degut principalment a que un sol animal pot representar moltes coses i diferents animals poden representar el mateix.

Així per exemple al llarg de la història i depenent de la cultura, la serp ha representat moltes coses, algunes més bones i altres més dolentes: l’engany, la transformació, la saviesa espiritual, la vida, la curació, el dimoni, el mal.. i tot depenent només del punt de vista del que la representa i del context del moment.

Alegreu la cara , cony!

Manolo Preciado

Avui mentre llegia “el Periódico” m’he assabentat de la mort de Manolo Preciado. I he sentit tristesa. 

No és que a mi m’agradi particularment el futbol. De fet ni m’agrada ni em desagrada però li vaig començar a agafar afició quan en Guardiola va venir d’entrenador al Barça. El seu estil de joc i la seva filosofia pel que fa als valors, també com a molts, em van fer agafar ganes a aquest esport. Així doncs quan els xiquets de TV3 parlaven d’esports, ja no marxava per fer quelcom. 

Així és com vaig conèixer aquest home. L’escoltava en declaracions i se’m posava la mitja rialla a la cara. El veia , mai quiet i sempre gesticulant de valent i també se’m posava la mitja rialla. Però avui no. 

Avui he sentit tristesa. 

El TSJC , un altre cop!

He llegit a "la Vanguardia" amb estupor que no amb sorpresa que el nostre estimat i benvolent TSJC (Tribunal Superior de Justícia de Catalunya), encara sort que és català!, ha tornat a aplicar la seva especial sensibilitat en vers Catalunya obligant per sentència a escolaritzar en castellà als fills de quatre famílies que així ho demanaven. 

Apa i les altres milers i milers de famílies que no ho volen ...a fotre!  

Marató pobresa. Jo també hi vaig ser.

Jo també hi vaig ser.

I ho dic perquè dir-ho em fa sentir bé.

El tercer torn. Tots puntuals a dos quarts de set. I a l’entrada en Mas-Colell que havia acabat amb els seu torn. Un mig somriure per part dels dos. Com si ens coneguéssim de molt. Doncs no. Però compartíem quelcom de bo. Compartíem com molts la Marató. Segon pis. Allà t’esperaven altres voluntaris per guiar-te fins un espai tancat on esperaríem  que comencés el tercer torn. Sorprenia veure la diversitat de gent que ens agrupàvem amb una única missió. La Marató. I de sobte la megafonia anunciava que ja s’havia recaptat un milió.

Madrid: Suspens en Matemàtiques

M’he passat dies i dies escoltant la senyora Aguirre gallejant davant el magnat Adelson que a Madrid gaire bé totes les escoles són bilingües. Doncs val, aquí també, però donem prioritat a una altra llengua.

De tota manera bé. Un notable per a Madrid en llengua. Ara bé, pel que fa a les matemàtiques, un “Muy deficiente” perquè l’alumne no “progresa adecuadamente” i el dolent del cas és que amb la seva actitud fan baixar la nota global de tots els alumnes de les altres comunitats.

Primer un desviament de 2000 milions a la comunitat de Madrid. I ara un desfasament de 19.000 milions en la seva banca. Ole pels nens!

I ara que? Doncs ara ens toca a tots repetir l’assignatura. I a més pagar 437 euros extra per la mateixa matèria. És a dir, que cada “españolito de a pie” pagarem 437€ de més per la desfeta. Dic jo, que després ens desgravarà a hisenda? O no? Ves a saber

M’encanten les grans finances. És el món al revés, on les pèrdues es socialitzen i els beneficis es privatitzen.

Jo de gran vull ser banquera!

I per a Madrid ...Un suspens gordote en matemàtiques. 

Ja els agradaria a ells tindre un Mas-Colell com el nostre. Però mai els hi prestarem !

Mas-Colell es nostre.

La Bondat de la gent

Mireu, igual que vaig fer amb els vídeo muntatges de les flors i de les pedres, en volia fer un de les persones. Persones que en mirar-les  reflectissin uns valors generals determinats i a les qual se’ls pogués aplicar una certa simbologia.

M’explico. Per exemple , per a mi en Guardiola podria representar “els valors”,  l’Ernest Lluch “el diàleg”, en Mas-Colell “l’excel·lència” i  en Vicens Ferrer “ la solidaritat”. I tampoc tindria problemes a trobar gent per a altres valors menys desitjables com la cobdícia, l’oportunisme, la intransigència o la vergonya. D’aquests n’hi ha molts. El problema va venir quan vaig intentar trobar algun exemple remarcable de valors com la justícia, la tolerància , la raó o la bondat. No hi va haver manera. Ningú s’ajustava amb precisió a  aquests valors. No aconseguia trobar ningú que en mirar-lo pensés. Aquest si. Aquest és la bondat, en persona. O aquest és la tolerància en estat pur.

Amb tot el meu respecte... al TC

Home, home, home!

Ja se m’ha tornat a atragantar el croissant. 

I és que mentre esmorzava he llegit a la Vanguardia  que "el Tribunal Superior de Justícia de Madrid" havia autoritzat una marxa de grups ultradretans, el mateix dia que les hordes basques i catalanes assaltaran els carrers de  Madrid per veure la Copa del Rei de futbol!

Home, home, home!

Tanta sensibilitat en vers Catalunya comença a espantar-me.

I després diuen que els que la liem som naltres.

La senyora Aguirre...un altre cop.

Jo és que ja us ho he dit moltes vegades però és que  li tinc autèntica passió a aquesta dona. I és que quan obre la boca no té desperdici!

Ara resulta que en pròpies paraules i referint-se al pròxim partit de la copa del Rei ,  ha dit “Que s’hauria de considerar un delicte xiular el príncep mentre s’escolta l’himne d’Espanya  i que si això passes,  el partit s’hauria de suspendre i després jugar a  porta tancada en un altre lloc". 

Fantàstic! Ja veig a tots els seguidors bascos i catalans tancats com bestiar en un altre lloc. Això tampoc tindria desperdici!

Bien por ella ! Aquesta dona apaga els focs amb benzina! 

I mentre ens dediquem a parlar de les xiulades  ningú se’n recordarà de Bankia i del dèficit transparent de Madrid

Bien per la senyora Aguirre. Un altre cop

Jo tampoc vull pagar !

 I en cara diré més!

Sorpresa!

Sorpresa !!

La comunitat de Madrid a tancament de 2011 té un dèficit superior al doble del que havia anunciat . Sorpresa! 

No sé de què ens estranyem. L’estrany hauria estat que fos veritat 

I després em pregunteu perquè li tinc tanta passió a la senyora Aguirre. Doncs perquè en la meva modesta opinió, els té quadrats! S’ha dedicat a acusar a destre i sinistre les autonomies de tots els mals d’Espanya i en especial a tot el que fa flaire a nacionalisme i apa! Ella, quasi bé soleta fa que el dèficit estatal pugi gairebé dues dècimes. Això si, “la razon “no ha trigat gaire a fer èmfasi que en el primer trimestre de 2012 el dèficit de Madrid és “zero”. Val doncs ja ho veurem. Val, doncs m’ho crec 

Ara entenc allò de “s’ha acabat el cafè per a tothom”. No m’estranya pobreta, amb aquest dèficit... ni per sacarina. 

Però que no s’amoïni, els catalans sempre hem estat solidaris amb la resta d’Espanya i segur que entre tots li paguem la desfeta. 

L'ànima de les pedres

Mireu, el primer i més important que he après sobre el tema, és que ningú sap res. Que tothom vol dir la seva i que ningú s’aclareix. Amb la qual cosa acabaria aquí l’entrada si no fos perquè m’agradaria explicar-vos com és que he arribat a aquesta sorprenent conclusió. 

El President Mas

Val a dir que aquesta entrada no va  de política sinó de dimensió humana. No de qüestionar com van les coses a casa nostra o a casa dels altres. De si van bé o són un desastre. De si es fan bé o es fan malament. Tots  podem opinar i totes les opinions són respectables. O no? Vés a saber

Com he dit abans aquesta entrada va de dimensió. Veureu, ahir escoltava al president Mas desgranar com una “apisonadora” les properes retallades i mentre el veia a TV3 i l’escoltava no podia treure’m del cap una imatge. Una imatge de fa ja molt de temps. Si no m’equivoco del 2002. La d’un president Pujol, bastant més jove, que anunciava la candidatura d’Artur Mas com a pròxim candidat a la Generalitat. I sabeu que vaig pensar?  Està molt verd

La majoria silenciosa del 15M

Ahir i després de les manifestacions del 15M escoltava la senyora Cospedal dir que “ara és el moment dels ciutadans, no solament dels que surten al carrer sinó de la majoria silenciosa que vol polítiques de creació d’ocupació”. Doncs val 

Serà que els que van sortir al carrer ahir no volen polítiques de creació d’ocupació. Doncs val 

Senyora Cospedal, jo pertanyo a la majoria silenciosa que vol aquest tipus de polítiques, però també pertanyo a la majoria cridanera que es passeja per plaça Catalunya cridant que ja és hora de fer les coses d’un altra manera. Es pot dir que pertanyo senzillament ... a la majoria, (cridanera o no) que vol polítiques assenyades de qualsevol mena. 

No m’ha agradat mai que parlin en nom meu. Jo ja se fer-ho soleta. I per tal que la pròxima vegada li quadrin els números a l’hora de contar les majories silencioses i les cridaneres he decidit apuntar-me a la propera manifestació del 15M . I cridar ben fort. Que caram! Així doncs i de cara a la propera manifestació, ja em pot comptar amb els de la majoria cridanera. Haver si d’aquesta manera li quadren una miqueta més els números

Tot culpa nostra

Com molta gent tinc el mal costum de dinar veient la tele. I dic el mal costum perquè dino veient el telenotícies de TV3 i tot que els xiquets que el presenten són un encant i que amb el seu saber fer fan possible que el pitjor del dia es torni una mica més rialler, la situació al món i en especial la espanyola i la seva relació amb Catalunya ha aconseguit allò que fins ara només podia fer la meva amiga, la senyora Aguirre. I és que m’ennuegui amb l’enciam i em pugi la mala sang. I és que des de que el senyor Rajoy ha guanyat les eleccions a Espanya, els catalans no guanyem per a sustos. I és que amb tanta sensibilitat en vers Catalunya se’m fa molt difícil digerir el dinar i de pas tragar tota la seva sensibilitat. 

I és que em sento culpable. Culpable de ser catalana, perquè si ho mirem amb el seu mirall... Tot és culpa nostra. 

I arribats a aquest punt, l’única conclusió possible és que “Si España no va bien es per culpa dels catalans”. 

Si Senyor. Tot culpa nostra.
                               

La mare

El pròxim diumenge 8 de maig celebrarem el dia de la mare. Alguns amb més encert que altres, tot dependrà del tipus de mare que tinguem i per descomptat del tipus de fill que siguem.

Però que és en realitat una mare?

Segons el diccionari català, Nació digital.cat, una mare és “una dona o femella que ha tingut un fill”. Doncs comencem bé!, i després afegeix que una mare també pot ser “la causa o l'origen més important d'una cosa”, doncs val, per aquí anem més encertats. Tanmateix i com no m'ha acabat de convèncer del tot aquesta definició, he xafardejat una mica més per la xarxa i he trobat al Diccionari.cat, una altra definició més detallada, “Una mare és “una dona o femella que ha tingut un fill ...o més”.  M'he quedat sense paraules. Així doncs no m'ha quedat altra que seguir buscant i al final he anat a parar a l'Enciclopèdia catalana, per fi una publicació seriosa, he pensat. Però no, perquè segons ells  una mare també és... Una claveguera mestra. Un Apa i Ole ben gran per a ells! Si senyor! Per fi una descripció realista. Les mares són sens dubte... clavegueres mestres!

La Marató de la pobresa

Maratò

Aquest 2012 les xifres de la pobresa a Catalunya s'han disparat de tal manera que tan sols es poden comparar amb les de la postguerra. La diferència fonamental és que en aquest cas no ha fet falta una guerra ni un parell de bombardejos ben planificats sobre Barcelona per acabar amb l’economia catalana. Aquest cop això s’ha aconseguit més fàcilment però amb el mateix nombre de víctimes, gracies a la ineptitud i manca de preparació d’uns governs del tot incapaços. Més centrats en ells mateixos que en la gent.

La llengua

Quan en Guardiola va dir que “els seus jugadors parlen al camp que és on han de parlar” Vaig pensar, doncs té tota la raó! Cadascú hauria de parlar on li pertoca i no pixar fora de test com molts. 

Ara bé, utilitzem tots el mateix llenguatge ?

L'ànima de les flors

La simbologia de les flors és un tipus de llenguatge propi que atorguem a les flors i que fa referència als missatges que suposadament han de transmetre.

Ara bé, el problema és que ningú sap ben bé quina llengua parlen. I així es dóna el cas que una sola flor pot significar més d’una cosa i que dues flors diferents poden compartir un mateix missatge. Que en una cultura una flor porti bona sort i que en una altra en porti de dolenta. Que depenent del color et parli amb unes paraules i que depenent d’un altre es transformi i t’angoixi.

Amb tot el meu respecte...

Amb tot el meu respecte....

Començo així el meu article d’opinió no fos cas que algú de dalt ( i no em refereixo precisament als del cel) es molestés i em fotés en problemes.

Dit això , algú podria respondre'm a una pregunta?

Que caram hi feia el Rei d’Espanya caçant elefants a Botswana? 

Home, home...!

Estem perdent els papers ( i no em refereixo precisament als de Salamanca). Resulta que mentre les tres quartes parts dels espanyols estan intentant caçar llocs de treball o quelcom de menjar als contenidors, el Rei d’Espanya caça elefants a Botswana! 

No podria caçar conills al Berguedà com tothom? O pescar una truita al Segre?

Amb tot el meu respecte...El respecte es guanya!

Catalunya i Espanya

Avui com gairebé tots els matins he esmorzat llegint el diari. Normalment el considero un dels millors moments del dia. I si el Barça ha guanyat un altre partit i li ha restat diferències al Madrid doncs què voleu que us diga ..collonut!

Ara bé, quan he vist la foto de la “Senyora” Esperanza Aguirre parlant de les autonomies ...una mica més i se m’indigesta el croissant.

Dolça Catalunya

Mireu, ahir a la tarda estava asseguda al metro i  vaig començar a pensar (perillós en el meu cas i suposo que en el de molts) i em vaig dir

Edith, i ara que... ?

Has fet un curs amb la UOC de català i quatre amb el SOC; un de vídeo, un altre de blogs i dos de tractament d’imatge.

Estic a l’atur, estic cabrejada  i  em sento indignada

I per a postres sóc...Catalana!  Mala combinació Caram!

Com barrejar tot això?

I vaig recordar les assenyades paraules dels nostres governants. Per sortir de la crisi “cal innovar i després exportar”

Doncs cap problema home!

Això és exactament el que he fet. Ho he barrejat tot i després com no hi ha quartos per altre cosa ho he exportat a la xarxa

I aquest és el resultat.

En Gimp i Jo II

En una entrada anterior us vaig parlar d’un nou curs de “Tractament d’imatges “que havia fet a “e-formació”, dons bé ara he fet el nivell “avançat” i us puc dir que ja sé ben bé, perquè es diu així.

El fet és que utilitzant un programet entremaliat que es diu “Gimp” aconsegueixes coses bàrbares amb les imatges. Des de treure-li les arrugues i fer-li un lífting complert a qualsevol fins a recuperar aquelles fotografies velles i malmeses pel temps que semblaven perdudes per sempre.. I per descomptat a treure de les teves fotos tot allò que sempre t’havia molestat (fons, persones....).

L'emoció

Tots sabem que  determinats tipus d’emocions poden afectar la salut i per tant és de calaix pensar, que l’estat de la nostra salut també pot afectar  el nostre estat emocional

Però que és una emoció?

Per definició , l’emoció és un intens estat mental que sorgeix de manera espontània en el nostre sistema nerviós central provocant una resposta psicològica (ja sigui positiva o negativa) i desencadenant una reacció automàtica.

                                   “L'emoció és  l'antítesi de la raó”

Jo de gran vull ser Boticaria !

Mireu, el meu pare i el meu oncle eren “boticaris” però la meva germana és farmacèutica. Estrany no?  Ells tenien una “botica”.  I ma germana primer una farmàcia i després una oficina de farmàcia. I si els meus fills estudiessin farmàcia... ara no se  que caram tindrien!

Suposo que  un petit comerç on es venen medecines

Pel que jo se els boticaris  de les primeres èpoques eren aquelles persones entranyables què o bé et curaven o  bé et mataven. Eren ells, els qui fabricaven els remeis que prescrivien els metges o bé directament els prescrivien ells mateixos, després els fabricaven i apa, finalment te’ls endossaven!

Els Blogs i Jo

Veureu, quan vaig descobrir aquest nou curs d'e-formació , “Aplicació dels blogs en l’àmbit laboral” vaig pensar, que caram! Sempre m’han agradat les competències digitals i aquesta és una nova oportunitat per formar-me una mica més. I apa! M’hi vaig llençar de cap. El problema va venir quan vaig rebre el primer material.

La música

Està demostrat que un del remeis més bons per millorar la salut és la música. I  per això  jo crec, hauria de ser d’obligada venda a les farmàcies. I sense recepta! 

El "Centre d'Investigacions de Stanford" (Califòrnia) va arribar a la conclusió que l'eufòria experimentada mentre s'escolta cert tipus de música i les emocions produïdes per la riquesa musical que es desprenen d’algunes peces, poden produir estats d'anestèsia al dolor i millorar el sistema immune. 

També s’ha descobert que en escoltar la música que ens agrada, alliberem “dopamina”, un neurotransmissor que el nostre cervell aprecia molt més que el menjar, les drogues o el sexe. Curiós no?

Els Polls

Un dels meus temes preferits! I és que n’he vist tants que es pot dir que tinc un màster. Entre els dels meus xiquets i els dels petits clients de la farmàcia , es pot dir veritablement que n’he vist un munt. I per més que passin els anys no m’hi acostumaré mai. Només pensar-ho i em pica tot. I apa, a gratar-me!

Paracetamol o Ibuprofè?

This Is the question?

L’ou o la gallina? Els Reis d’Orient o Pare Noël? Platja o muntanya? Dilemes existencials que ens perseguiran tota la vida .

Avui us n'explico un que m’ha perseguit durant més de 30 anys. Paracetamol o ibuprofè? This Is the Question. I és que m’ho han preguntat tantes vegades que crec, hauria de ser d’obligat estudi a les escoles.

Generalitzant i a nivell usuari es podria dir que tots dos són analgèsics (atenuen el malestar i el dolor ja sigui muscular o de cap) i tots dos són també antipirètics (combaten els símptomes de la febre  però no actuen sobre la seva causa)

Ara bé, si els dos actuen de la mateixa manera, com triar un o altre?

En GIMP i jo

GIMP

Malgrat el que penseu “en GIMP” no és el meu gos. És un programet entremaliat de tractament d’imatge (una mena de PhotoShop diferent) que vaig  descobrir quan cursava “Tractament d’imatge” Nivell mitjà ( que en aquesta vida tot s’ha de puntualitzar). Un dels cursos online del SOC.

La veritat és que quan me’l vaig descarregar per tal de poder seguir el curs i vaig veure aquella pantalleta dividida en mòduls independents que semblaven surar per l'escriptori , vaig pensar ...Edith, vols dir que l’has encertat? A la fi, que en saps de tractar les imatges? Res. Però tampoc en sabia res de tractar criatures i mira com m’han sortit de ben fetetes les meves.
Ara he acabat el curs i us he de dir que la Vanesa la meva tutora online, a més de fer-me suar de valent també m’ha ajudat a aprendre un fotiment.Conclusió.  L’he gaudit d’allò més. El recomano de totes, totes,  als “Aturats del món”.

Els cursos del SOC

SOC

Quan vaig ingressar al selecte grup “dels Aturats del món”, d’això ja en fa més de sis mesos, el primer que vaig pensar va ser ...Ostres, i ara que? Espero que em caigui una feina del cel? Que es produeixi un miracle i resulti que la gent de la meva edat els hi resultem cost zero a les empreses? Doncs no. Em vaig decidir per reciclar-me i obrir-me una mica al món. A la fi ,sóc de les persones que creuen en la importància d’una formació continuada .Crec que vivim en una societat canviant i dinàmica, massa de vegades i cal reciclar-se. És per això que vaig entrar a les pàgines del SOC i apa! El difícil va ser triar el curs adient per a mi. Que és el que volia fer? Que és el que feia bé?

La tos i la ceba

Quan ja fa anys vaig portar la meva filla al pediatre perquè tota ella era un moc gegant i la seva tos sobrepassava totes les meves expectatives. I per tos em refereixo a aquella tos de gos que et surt de dins i que t’aplata el pit. Aquella tos que t’acompanya de dia i que no et deixa dormir de nit , ni a tu ni als que viuen amb tu. I quan després de mirar-se-la amb tota la calma del món em va dir el que havia de fer. Me’l vaig remirar jo també però aquest cop de dalt a baix i li vaig dir....I per dir-me això has estudiat tants anys de medicina?

A on van els medicaments que no utilitzem?

A on van els medicaments?

Quan passo per una farmàcia i veig un d’aquests contenidors de medicaments, sempre abarrotats No puc deixar de recordar aquella parelleta d’avis que sovint s’atansaven al taulell de la farmàcia i sempre agafats de les mans. Ella sempre portava un atrotinat carret que jo suposo que a més de per portar la compra, li servia com a punt de suport (masses anys en aquelles cames). Lentament treia dos bosses de plàstic pulcrament relligades i amb veueta dolça i intenció formal explicava que la de la dreta eren els medicaments caducats, però que la de l’esquerra eren els que encara estaven en bon estat i que podien servir per a altres persones que els necessitessin  més. Jo li donava les gràcies i agafava la bossa amb tota la cura del món, com si aquella bossa de l'Hipercor fos el més preuat tresor del món. A ella se li il·luminava la cara per haver fet quelcom i a mi l’ànima per rebre tal acció. Més quan la parella girava volta amb aquell carro atrotinat, a mi també se'm girava l’anima però de foscor.
I és que.. com dir-li a aquella àvia o a molts com ella que sense cap mena de dubte aquells medicament que ells creien ajudarien a algú o potser salvarien vides llunyanes, acabarien destruïts sense cap tipus d’indult, encara que haguessin estat precintats o tancats en una caixa forta.
Però sempre ha estat així?